Ara sí que hi haurà xiulada. Ara sí. Jo sóc a Bilbao i per aquí només hi ha banderes de l’Athletic, “¡aupa Athletic!” i càntics divertits als semàfors sobre que un elefante se balanceaba sobre la tele de una araña. No n’hi ha cap, o potser dues, ikurriñes penjades als balcons, decorant aparadors (és possible que comencin a aparèixer aquest dimecres després de la bestiesa que ha arribat des de Madrid) i la gent viu feliç (en la mesura que es pot ser feliç un 22 de maig, amb la que està caient i no em refereixo a l’aigua, és clar, som a Bilbao) només de pensar que demà o demà passat agafarà el cotxe i anirà a disfrutar d’una final de Copa. Que aquí, per cert, en diuen d’Espanya i no del Rei. Fins i tot el gran Chopo Iribar l’ha anomenat Copa d’Espanya perquè és el seu únic nom, el seu nom de sempre.
Però ara sí que xiularan. La presidenta-presidenta de Madrid, que sap de futbol el mateix que la seva amiga Ana Botella, que va confondre la victòria del Barça al Bernabéu amb el triomf del seu Madrid al Camp Nou (Déu n’hi do la confusió), va i, en plena democràcia, en ple segle XXI, un 22 de maig, diu que si xiulen l’himne s’ha acabat la festa. I és que a aquesta senyora, tan senyora, gairebé senyorassa, el que li agrada és l’ordeno i mano, sobretot per tapar el seu dèficit, que és un dels que ens han portat a tots, als que xiularan i als que no, a la ruïna més absoluta.
És ara, i no abans (ja que abans potser serien deu, dotze i no milers i milers com ara), quan disfrutaran amb l’himne espanyol. Perquè si el que pretén la dreta, la dreta rància, és que en aquest país s’acabin les llibertats (que sembla que ja s’hi han posat de ple) doncs que ho diguin sense embuts, potser recuperaran, per la dreta (ja ha passat, ¿oi?, a França i Grècia) els vots que han perdut per mentir, per amagar el que pensaven fer i per creure’s que som tontos i una mica idiotes.
Jo no pensava anar a Madrid. No tinc entrada i, diuen, que les que queden valen 200 euros i es posaran pels núvols d’aquí unes hores. Però només per donar-me el gust de xiular la presidenta crec que faré un esforç. Aquest dimecres, per descomptat, al semàfor de la plaça de La Casilla, de Bilbao, que és on tinc l’hotel, em posaré a cantar amb els meus amics allò de l’elefant, ja que acabo de comprovar que Antonio Basagoiti, president del PP basc, té dos dits de front i no m’enviarà la policia local per detenir-me.
No m’estranya que a Europa ens creguin cada vegada menys. Ells van ser els primers a perdre la credibilitat en els nostres polítics. Nosaltres, com que teníem el futbol, hem trigat més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!