Avui celebrem Sant Hug i Santa Casilda. Fa tres-cents anys que Felip III decideix l’expulsió dels moriscos dels seus territoris. I pel que fa a les celebracions de Dijous Sant, destaquem la Processó del Silenci a Ontinyent (tenim previst assistir-hi), l’Ofici de Tenebres a Albaida i, com a tradició popular, hui és el dia en què s’ensenyen les pràctiques de medir, llevar les berrugues i altres beneficis secrets. I a més a més, és la Pasqua Jueva.
M’he trobat aquest text de Víctor Hugo (1802-1885) que em permet versionar a la nostra llengua.
Et desitge primer que estimes i que, estimant, també sigues estimat. I que, de no ser així, siga breu l’oblidar i que, després d’oblidar, no guardes rancors. Desitge que no siga així però que si és així, sàpies ser sense desesperar.
Et desitge també que tingues amics i que, inclús dolents i inconseqüents, siguen valents i fidels i que almenys n’hi haja un en qui confiar sense dubtar.
I perquè la vida és així, et desitge també que tingues enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, per tal que algunes vegades et qüestiones les teues pròpies certeses. I que entre ells n’hi haja almenys un que siga just, perquè no en sentes massa segur.
Et desitge a més que sigues útil però no insustituïble. I que en els moments dolents, quan no et quede res més, aqueixa utilitat siga suficient per tal de mantenir-te en peu.
Igualment, et desitge que sigues tolerant, no amb els qui s’equivoquen poc, perquè això és fàcil, sinó amb els qui s’equivoquen molt i irremeiablement, i que fent bon ús d’aqueixa tolerància servesques d’exemple als altres.
Et desitge qu essent jove no madures massa de pressa, i que ja madur no insistesques a rejovenir, i que essent vell no et dediques a desesperar-te. Ja que cada edat té el seu plaer i el seu dolor i cal deixar que fluesquen entre nostaltres.
Et desitge de pas que sigues trist. No tot l’any, sinó a penes un dia. Però que en aqueix dia, descobresques que el riure diari és bo, que el riure habitual és insuls i el riure constant és malsà.
Et desitge que descobresques amb la màxima urgència, per damunt i a pesar de tot, que existeixen i que t’envolten éssers oprimits tractats amb injustícia i persones infelices.
Et desitge que acarones un gos, alimentes un ocell o escotes una cadernera llençar triomfant el seu cant matinal, perquè d’aqueixa manera et sentiràs bé per res.
Desitge també que plantes una llavor per minúscula que siga i l’acompanyes en el seu creixement, per tal que descobresques de quantes vides està fet un arbre.
Et desitge finalment que si ets home tingues una bona dona; i si ets dona un bon home, demà i al dia següent; i que quan estigueu exhaustos i somrients parleu sobre amor per tal de recomençar.
Si totes aquestes coses arribaren a passar, no tinc res més que desitjar-te.
PD: He deixat el paràgraf següent (Et desitge finalment que si ets home tingues una bona dona; i si ets dona un bon home, demà i al dia següent; i que quan estigueu exhaustos i somrients parleu sobre amor per tal de recomençar) tal i com l’escrigué Víctor Hugo per fidelitat al text. Considere que ha de ser reescrit més o menys de la manera següent: ET DESIGTE QUE SI ETS HOME O DONA TINGUES UN HOME O DONA, DEMÀ I AL DIA SEGÜENT…
Ostres! Se’ns
posat la pell de gallina llegint-lo, i el final, amb la postdata el subscrivim
plenament. És un text
magnífic i pensem
copiar-lo (amb el teu permís i citant les fonts) per penjar-lo als Amics del
Corral de Rafel, associació que estem constituint a l’Alcúdia.
Enhorabona i… gràcies pel text, i…
quina enveja!… Poder traduir així del francés!
ÉS EL COMENTARI QUE M’HA DEIXAT:
Enhorabona i… gràcies!
anmonbar| Adreça
electrònica | esborrar | dijous, 9 d’abril de 2009 | 15:01h
et desitge que segueixis fidel a com ets i has volgut ser i que siguis feliç. Una abraçada. Carme-Laura