Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

27 de gener de 2013
0 comentaris

Testament de Dom Christian de Chergé, prior del monestir de monjos de la Trapa de la Mare de Déu d l’Atles a Tibhirine

He trobat el testament del prior d’aquest monestir, on foren decapitats el 30 de maig de 1996, els monjos que l’habitaven. Primer, com deveu saber, foren segrestats i, com he dit el 30 de maig d’aquell any, foren decapitats, El prior, Dom Christian De Chergé, ens deixà el seu testament espiritual que us traduiré tot seguit. Primer uns breus mots sobre el fet:

“L’any 1996, van ser brutalment assassinats a Algèria set monjos trapencs del monestir de la Mare de Déu de l’Atles a Tibhirine, eren francesos i es dedicaven a l’oració i al treball en els camps. Quan els grups extremistes de la guerrilla van exigir que tots els estrangers isqueren del país, ells es van negar per fidelitat

a la gent del lloc. La quasi totalitat de les missioneres i missioners estrangers presents a Algèria se’n van anar, els monjos de Tibhirine van decidir romandre. El més jove dels monjos tenia 45 anys i el més ancià 82; van ser segrestats el 27 de març de 1996. Exactament dos mesos després del segrest, es va saber la terrible notícia: els monjos de l’Atles havien estat decapitats el 30 de maig pels seus segrestadors.” I ara el testament espiritual:

Si em succeïra un dia – i aquest dia podria ser avui -, ser víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meua comunitat, la meua Església, la meva família, recorden que la meua vida estava entregada a Déu i a aquest país. Que ells accepten que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resen per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpien associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades en la indiferència de l’anonimat.
 
La meua vida no té més valor que una altra vida. Tampoc en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància. He viscut bastant com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler en el món, inclús d’aquell que podria copejar-me cegament. Desitjaria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa que em permeta demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.
 
Jo no podria desitjar una mort semblant (…) Per aquesta vida perduda,
totalment meua i totalment d’ells, done gràcies a Déu que sembla haver-la volgut enterament per a aquest goig, contra i malgrat tot. En aquest text en què està tot dit, d’ara en més, sobre la meua vida, jo els incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui i a vosaltres, oh amics d’ací, al costat de la meua mare i el meu pare, les meves germanes i germans i els seus, el cèntuple concedit, com va ser promès.
 
I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest gràcies, i aquest adéu en qui et veig. I que ens siga concedit retrobar-nos, lladres benaurats, al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu. Amén!
Insha ‘Allah!
 
Alger, 1 desembre 1993


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.