Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
5 de gener de 2010
0 comentaris
Teresa Monroig, “Al pare” (El País)
Ahir vaig anar al cementeri,
era Tots Sants. Feia
vint-i-cinc anys exactes
del dia de la teua mort.
El cementeri del poble és per a mi
un lloc acollidor, xicotet, ple de flors…
És un indret especial; allà dins es
torna a viure el passat. Hi ha persones
estimades que vaig conéixer i de
les quals sé moltes històries que recorde
amb enyor. Però a mi qui més
m’entristeix ets tu.
No em puc explicar per què
estàs ja a la tomba “per sempre”.
Et mereixies ser encara entre nosaltres.
T’agradava viure, encara
que vas esperar i acceptar plenament
el teu deperiment.
Arribem, després d’una passejada
curta pel misteriós i acollidor indret,
al lloc on hi ha un nínxol amb
la teua fotografia de carnet. La mare
hi ha posat unes flors; no són
naturals. Ella diu que així perduren
i romandran al mateix lloc segurament
fins el pròxim any, quan ja
descolorides les canviarà per unes
altres, i anirà passant el temps…
La teua fotografia, situada en
un cantó de la làpida, fa sensació
de transparència, pulcritud, bondat
i generositat.
No m’agrada imaginar que ja
estàs allà dins des de fa vint-icinc
anys, i per sempre, perquè et
pressent plenament viu.
T’he retrobat moltes voltes.
En somnis o realment? Tinc
aqueix dubte.
Em vénen a la memòria tantes
coses… La teua gavardina sota la
qual m’aixoplugava quan era menuda
i feia fred. Els teus dits, amb color
i olor de tabac, quan em feies
aquelles carícies amb l’índex i el polze
pessigant-me en la galta, les teues
mans tallades i endurides pel dur
treball… La teua imatge, al mig del
café tot ple de fum, dirigint tertúlies
de les quals tu eres l’ànima, xamant
el cigarret i expel·lint la fumarel·la
com aquells famosos artistes de Hol
·lywood que tant admiraves…
De ben menudes ja ens enviaves,
a Laura i a mi, a buscar tabac:
—Filles allargueu-vos a l’estanc i
compreu-me dos paquets d’Ideals.
Tingueu cura de no perdre els diners
i tanqueu bé la mà.
—Altra volta a comprar-te cigarrets?
—Vinga, no em feu enrabiar!
—Ai fill…, fumes massa! —et recriminava
la iaia.
—Pots repetir-nos quèhemde dir
a l’estanquera?
—Dos paquets d’Ideals.
Laura i jo corríem, cametes em
valguen: “Ideals, Ideals, Ideals…”.
Ens aturàvem davant aquella
porta tan bonica que lluïa un picaporta
gran semblant a l’or. La traspassaven
i llegíem fort la inscripció
que resava: “Ave Maria”.
Cridàvem aquelles paraules i
esperàvem la veu de resposta:
“Sin pecado concebida”.
L’estanquera feia ganxet al
costat de la finestra. Era viuda.
El seu home havia mort durant
la guerra i ella era la propietària
de l’estanc des de feia molts anys.
—Descanseu una miqueta!
Heu corregut molt, veritat?
—És que fa fred… Vosté sí
que està calenteta amb el braser
davall la taula!
—Mira si estic calenteta que
ja m’he socarrat la sola de les
espardenyes!
—Ai sí! Fa pudor de goma
cremada.
—Quius envia ton pare o el iaio?
-Monpare —contestem,comtantes
voltes, les dues al mateix temps.
—Què us ha demanat?
—Ideals.
—Dos paquets d’Ideals.
Sempre havies contat que fumaves
des que tenies divuit anys. Era
d’homes. Al iaio Vicentet li hauria
semblat molt malament que els seus
fills no foren fumadors. Encara que
les primeres voltes, quan encenies
un cigarret, et marejaves i estaves
malament, a poquet a poquet vas
començar a trobar el gust i el plaer
al tabac. Havies de ser fumador!
Sempre vas ser un pare ideal per a
les teues filles. Ho sabies tot. La gent
t’escoltava quan parlaves. Eres fort i
valent. Mai no et posaves malalt, ni
tenies fred, ni estaves cansat…
Quan les xiquetes arribaven a
l’adolescència, vas decidir, junt amb
la mare, que havien d’allunyar-se a
Castelló per a continuar els seus estudis.
Al poble ja no podien estudiar
més. Seria un sacrifici molt gran,
quedar-vos sols i només veure-les en
vacances, però pensàveu que això
era el millor que podíeu fer per elles.
El col·legi era de la SeccióFemenina,
tenia unes normes molt restrictives
i estrictes, i nosaltres, que
sempre havíem gaudit de llibertat,
allà enclaustrades ens trobàvem
com un pardalet dins una gàbia i
ens abocàvem a les finestres cantant:
“La libertad, la Libertad, / derecho
de la humanidad, / es más difícil
encontrar / rosas en el mar…”.
En complir divuit anys ens
rebel·làrem contra els mandos
d’aquell col·legi i un dia telefonarem,
a mitjan curs, per dir-te que
no volíem continuar més allà
dins i que vingueres a buscar-nos.
Et veig clarament amb el teu
traje, que només et posaves per a
grans esdeveniments, quan et vas
presentar preguntant per nosaltres,
que ja teníem la maleta preparada.
La directora, Aurora María Flores,
una cubana exiliada, et feia entrar
al seu despatx. Ella, que ja estava
assabentada de les teues idees polítiques,
coneixia que només eres un
simple agricultor de poble i estava
segura que et podria convéncer per a
deixar-nos tancades sota la seua dictadura.
No coneixia el teu carisma:
—¿Usted sabe lo que hace consintiendo
que sus hijas vayan a
vivir a un piso?
—Sí señora, lo sé..
—¿Usted sabe que allí no estudiarán
y perderán la beca ? ¡Aquí
estudian porque las obligamos!
—Disculpe, pero ya tienen dieciocho
años y deciden lo que hacen.
—¿Sabe que sus hijas se rebelan
continuamente contra las normas y
son las cabecillas de todas las protestas
que hay en este colegio? Si no
fuera porque estoy informada de sus
ideas políticas y de las de su família,
¡creería que son comunistas!
—Está usted bien informada,
mis ideas políticas son las que rigen
en este colegio, como ya supone, pero
mis hijas tienen sus propias ideas.
—No sabe lo que hace, ¡algún
dia se arrepentirá!
—Espero no arrepentirme…
Es decir, ¡estoy seguro de que no
me arrepentiré!¡Buenas tardes!
—Buenas tardes.
Laura i jo t’esperàvem al passadís
molt preocupades. T’hauria pogut
convéncer la directora com ho
havia fet amb tots els altres pares?
—Pare…, què fem?
—t’interrogàvem.
—Fugir d’aquí —ens contestaves—.
Busqueu les maletes!
Havies estat l’únic pare, de tot el
grup rebel, a qui la directora no havia
convençut. T’ho vampagar estudiant
més encara. No et podíem defraudar.
Les nostres idees polítiques,
contràries a les teues, van anar
fent-se més i més diferents tal com
passaven els anys i sé que t’emportaves
molts disgustos. Però les teues
xiquetes eren així i tu ho acceptaves.
Vas continuar sent sempre un
pare exemplar, moltes amigues
ens envejaven precisament per
tindre un pare com tu, que mai
ens posava la mà damunt i sempre
intentava comprendre.
Ja fa vint-i-cinc anys, el dia 24
de maig recordava, cosa estranya
en mi, que era el dia del teu aniversari
i vaig telefonar per felicitar-te:
—Mare? Sóc Teresa. Està el
pare?
—No. Se n’ha anat a l’hort.
—Telefone per felicitar-lo. Sé
que avui és el seu aniversari!
—Ja li ho comunicaré, es
quedarà estranyadíssim. Aquest
matí m’ha dit: “Ja veuràs que
elles no recorden que avui faig
anys. Mai no se’n recorden…”.
—Jo sí que me n’he recordat. Tot
el dia estic pensant de trucar i precisament
ho faig ara que ell no és a casa!
Des d’aquest any endavant me’n recordaré
sempre. Dis-li-ho, eh!
—Sí, es posarà molt content.”
No he tingut l’oportunitat de
felicitar-te mai més. El maig de
l’any següent ja no podia parlarte
per telèfon.
Aquell estiu, cosa estranya en tu,
et cansaves molt i estaves trist. La
mare deia que no tenies bona cara.
Després de passar les festes, vas decidir,
per tal que la mare ja no insistira
més, que aniries al metge. Sabies
què et passava i volies estalviar
l’angúnia a les persones estimades.
El metge es va esglaiar i t’enviava
ràpidament a l’hospital de
Castelló. T’ingressaven! El meu
cor començava a sofrir de valent.
Tu no estaves mai malalt, tu no
estaries mai malalt per ximpleries.
Allò havia de ser greu.
La teua malaltia va durar, només,
dos mesos exactes. Dos mesos per a
fer-nos la idea que allò era irreversible.
Tu, amb aquells ulls de mar, ens
miraves…, ens miraves…, ens premies
la mà. No volies aclucar-los fora
de casa, en un hospital, i ens vas
demanar que desitjaves anar-te’n al
teu poble, a la teua casa, al teu llit, on
ens acomiadaries “per sempre”.
Des d’aquell dia de Tots Sants…
/ Tu per a mi ets ja també: /
“Aquells ulls….” / tan cavil·losos… /
de tanta conformitat, / de tanta tristesa,
/ de tanta tendresa, / de tanta
bondat… / que ens deien adéu. / I
no podíem fer res… / res podíem
fer… / per recuperar-te. / I tu ens
vas dir adéu… / adéu… / “Adéu”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!