Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Dius: la lepra del segle XXI són la corrupció, la mentida i la impunitat. Totes ens han portat fins aquí.

Tenim una corrupció massa acceptada?

És un mal endèmic. Ens hem acostumat que cada dia el titular sigui un nou cas de corrupció, i és com si no passés res, no? I això ha tingut les seves conseqüències. Estem patint una crisi que ha expulsat moltíssima gent del sistema. No pot ser que la corrupció i que els corruptes tinguin carta de ciutadania i que a més estiguin avui ocupant llocs i càrrecs públics. També és veritat que la gent té molta por, por dels canvis, que poden anar a pitjor, i el que ens ha passat és que la por moltes vegades ens ha paralitzat.

També dius en aquesta conferènciaque evidentment hi ha polítics que fan les coses bé, però que els ciutadanshem d’exercir un control sobre aquesta política…

Crec que és l’hora de la ciutadania i hem de viure des de la coresponsabilitat, és el moment de deixar de crear col·lectius amb risc d’exclusió social. Ens hem d’implicar absolutament tots i incloure el món de l’empresa, el de la banca, el de la política, al món del Tercer Sector, perquè absolutament tots som necessaris. Hem de dir tolerància zero a la corrupció, a la mentida, a tot el que ens ha portat a aquesta situació… Però la gran alternativa l’hem de crear des del nostre compromís. I això ho canviarem si som els ciutadans els que som capaços de dir prou, però creant nous camins.

La comunicació digital i les xarxes, creus que ajuden a la denúncia?

Hem de reconèixer el paper determinant dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, perquè avui no hi ha res que estigui amagat, se sap absolutament tot. Tot s’ha tornat transparent. El problema és que hi ha molta gent que està en les xarxes socials que no té un compromís.
A mi em fa molta pena el fet que en els mitjans de comunicació no sempre hi ha llibertat, i sobretot quan estem en un temps de crisi.

Tu ets lliure, no has de pagar hipoteques…

De mi no depèn una família, de mi no depenen uns fills, i això em dóna llibertat… Però estic també dins d’una institució en què la meva incontinència verbal també ha molestat i ha desestabilitzat.
Però crec que quan un ho ha donat tot i no té res a perdre, quan estàs dia a dia amb els que estan al carrer, els que no tenen un sostre, els que no tenen el necessari per viure amb dignitat, tens un compromís amb ells.

Dius tenim una societat que fabrica pobres. Com va la Fundació Rosa Oriol, el banc dels aliments a Manresa?

Primer ajudàvem immigrants i ara, gent d’aquí. Un exemple: una dona arquitecta, que s’ha quedat sense feina, i el seu home, que tenia una empresa de construcció. Amb tres fills. Els van tallar l’aigua i la llum, i em van dir: et venim a demanar si pots trobar una família que es faci càrrec dels nostres fills, perquè encara que són la nostra vida ens estem morint perquè no tenim què donar-los perquè puguin viure. Un matrimoni del país, professionals, amb dos habitatges, amb una vida podríem dir d’una classe mitjana-alta… doncs la crisi no ha tingut present la situació en què estava cada un. Podria dir amb la gent d’Unicef que a l’Estat espanyol la pobresa té rostre de nen. Perquè les famílies que tenen nens són les que pitjor ho estan passant. Hi ha quasi tres milions de pobres, de nens que estan en situació de pobresa a l’Estat espanyol.

Terrible. Què et diuen els joves que no troben feina…

És el problema de la humanitat, és el problema que als joves se’ls tanquin les portes i ens trobem amb molta gent, amb estudis o no, que no té futur.
L’Estat el que hauria de fer és generar les eines suficients per donar suport a la petita i mitjana empresa, per no escanyar més la gent, i també per augmentar més els controls, perquè s’estan creant molts llocs de treball en situació d’autèntica esclavitud, quinze hores al dia, i s’estan cobrant unes misèries de 400-500 euros. Necessitem generar treball digne.

Creus que amb la crisi ens hem tornat més solidaris?

Ens hem despertat en la solidaritat, i crec que el gran repte és el que deia Casaldàliga: el primer és practicar la proximitat, posar-nos en la pell dels altres, intentar humanitzar aquesta societat que el consumisme ha acabat consumint. Hi ha molta gent que fa coses per tranquil·litzar la mala consciència, però crec que encara ens falta compromís…

Quins són els teus referents?

Un referent meu és Pere Casaldàliga i aquesta frase seva que he fet meva: “La meva vida són les meves causes, i les meves causes valen molt més que la meva vida.” Perquè són moltes existències, perquè són la vida de molta gent que ha quedat totalment ignorada.

Tenim legalitat, però no tenim justícia?

Les lleis que tenim no garanteixin que hi hagi realment justícia; aquesta hauria d’estar totalment deslligada del poder polític. I hem vist que això no passa. Hi ha un matrimoni indissoluble i es fan lleis segons el color polític que estigui manant. Crec que cal una gran revolució en aquest sentit. Mirem com tracta la justícia de l’Estat espanyol Catalunya. Hi ha una doble vara de mesurar les coses.

Què és el que t’ha molestat que t’han dit més, alguna vegada?

M’han maltractat a la resta de l’Estat espanyol pel fet de defensar Catalunya. La gent no accepta que jo estigui a favor, per exemple, d’un referèndum. Potser l’única vegada que vaig tenir por va ser quan, abans del 9-N, quan anava al Banc d’Aliments, una persona, en baixar del cotxe, se’m va enfrontar i em va dir que si continuava parlant m’ompliria el cap de plom. Aquell dia em va fer mal, i em vaig dir: he de continuar tirant endavant.

Com es defineix Sor Lucía?

Una monja contemplativa que és inquieta i que ha esdevingut la monja collonera, com diuen.

Campanya Invulnerables. Hi participa el Futbol Club Barcelona, l’Obra Social de La Caixa, la Generalitat… Ningú et diu que no?

Tinc molts enemics. Hi ha gent que m’odia fins a l’extrem, però molta gent m’ajuda. Hem presentat un programa de la situació de pobresa que tenim al nostre país; tothom s’hi pot implicar i podem ser-ne coresponsables. Hem anat buscant complicitats per ajudar els nens i les famílies més desprotegides de Catalunya. Hem despertat consciències perquè la gent es pregunti: i jo, amb el que tinc, què puc fer? Això és Invulnerables.

Com et podem ajudar?

A Invulnerables.org s’hi pot col·laborar, i demanaria a la gent que obri els ulls, contempli al seu voltant i miri com s’hi pot implicar. A l’octubre et rep el papa…
El papa ha tingut notícia de la campanya Invulnerables i ens vol rebre per parlar-ne. Monsenyor Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona, ens ha donat suport. Per a mi és una gran satisfacció, que després de tant temps que m’havien perseguit fent-me creure que estava fora de l’Església, aquest papa i aquest bisbe se m’han acostat i m’han donat suport amb el treball que fem amb els més pobres.

Sor Lucía es vol quedar a viure per sempre a Catalunya?

Quan vaig fer la meva professió i els meus vots vaig dir que em casava amb Catalunya. He dit que m’he casat amb aquesta terra i no en marxaré. Aquest país ha donat sentit a la meva entrega i a la meva vida. Vull morir a Catalunya i ressuscitar allà on sigui.

T’agradaria que deixessin un dia ordenar sacerdots les dones?

Jo no m’ordenaria capellà, perquè celebrar missa em trauria temps per treballar per a la gent. Ara, m’agradaria que
si una dona volgués accedir al sacerdoci pogués fer-ho. El papa Francesc fa poc
va dir que nomenaria una comissió perquè s’estudiés. Crec que arribarà, tard o d’hora.

Si quan ara, que acabem l’entrevista, surts del plató d’El Punt Avui TV, et trobessis de cara amb Déu, què li diries?

Gràcies per estimar-me tant i ajuda’m a que canviem el món perquè sigui segons el teu cor, i no segons el nostre.