Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El savi Descartes, preocupat per esbrinar la raó de la nostra existència, arribà a la conclusió de “pense doncs existesc” i es quedà tan ample. Les pedres no pensen, doncs no existeixen almenys com a éssers. Açò sembla una simplicitat, però és més important del que poguera semblar, doncs el pensament de la societat que s’ha vingut construint després, s’ha vingut elaborant en torn a aquest pensament. Som perquè pensem. I així el que més pensa és el que més és, el que més drets té. Així, Bill Gates que és un tio que pensa molt, té dret a ser la fortuna més gran del món, perquè ha inventat un sistema operatiu d’ordinador, el material bàsic del qual és el silici, que es troba en l’arena de la platja, però ell té la saviesa que transforma l’arena en ordinadors. Bill Gates pensa i té dret a existir més que el que no pensa o pensa menys.
Per aquest mateix criteri, els iaios amb Alzhèimer, els rodamons esparracats a qui cal fer-los foc als caixers dels bancs on dormen, discapacitats psíquics… existeixen menys que els que pensem.En el pensament de Descartes no hi ha lloc per a l’amor, i la societat que es construeix en torn a aqueix plantejament, no és una societat que es base en l’amor; com a molt en la justícia, en la llei, en la raó. Ja que em cal dir que açò és meu, i no m’ho lleven, ve bé la justícia. Però la llei al que més arribarà és a poder dir que aquestes sabates són teues, però si no tens sabates, la llei no te les va a donar. Per tant Descartes està “descartat” a l’hora de canviar el món, de poder construir un pla de Déu, el pensament de Descartes i ara el nostre no fa persones felices ni crea un món millor.
L’amor té potència, et fa més fort, et dóna autoestima, t’eleva, et fa més gran, més persona…. Sentir-se volgut et dóna més força que sentir-se poderós (Goethe) És l’únic que et fa feliç.
Quan algú ens estima i creu en nosaltres, genera en el nostre interior unes expectatives que ens duu a esforçar-nos però no a defraudar-lo. Ens motiva, ens fa sentir millors persones. Ens regala vida. és la forma com et miren que et fa veure’t a tu tal i com podries arribar a ser i no com ets. Qui ens dignifica és qui ens estima, a pesar de les nostres limitacions i les nostres misèries. El major crim és el que qui ens hauria estimar no ens estime. Així com el més gran regal és que qui no tenia per què estimar-nos ens estime. Sóc estimat doncs existesc. Caldrà corregir Descartes. Descartes queda descartat per a qui lluita per una societat nova fraterna, basada en el reconeixement de l’altre com un igual, basada en l’amor. El jo que estima, vol l’existència del tu. Jo vull que tu existesques, és més, em cals per a ser jo.

Jo no t’estime per les teues qualitats sinó per la persona sencera. L’amant no pot elegir, m’agrada açò o allò altre, elegeix la persona sencera i l’accepta sencera amb les seues llums i les seues ombres.
Aqueixa forma d’amor exigeix un cert grau d’esperança… és a dir, no t’estime pel que pots arribar a ser. Esperar és estar disposat a creure que tot pot canviar cada dia. Esperar és creure en tu, esperant, contra tota esperança de vegades.
Si arriba a ser, fent, no veient la TV. Ens tornem justos, realitzant actes de justícia; ens tornem valents, fent actes de valentia; ens tornem indiferents, no prenent opció per res.