Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
26 de maig de 2010
0 comentaris
Sobre el P. Faus
El dia 18 de maig va fer un mes que ens deixava el P. Vicent Faus. Al voltant d’aquest fet malaurat s’ha escrit molt i pràcticament tot ja ho hem dit. Ara sols queda recordar-lo i demanar-li que, des d’on estiga, faça el que puga per tal que la jerarquia valentina entre ja d’una vegada en raó i s’apunte al carro de la nostra llengua. Si el duc ací avui és perquè a la revista El Temps (núm. 1.352), en la secció de Cartes, escrivia Salva Torres i Domènech, delegat del Consell Copnsultiu del FC Barcelona i president de la PB de la Safor, sobre el P. Faus. I com que m’ha agradat el que diu, us vull fer-ne partícips.
“Que pugui escriure aquestes línies en la nostra llengua, ho he d’agrair a una de les persones que més ha marcat la meua vida cultural i lingüística o, si més no, aquell que va posar la llavor que uns altres han ajudat a fer créixer.”
“I el record de la meua primera classe de lengua vernácula, de la qual una flor de primavera en aquell misteriós hivern s’havia convertit en el pare preferit de tots, en l’excepció de tanta rigidesa, en l’oasi del desert…”
“Pare Faus, al butlletí hi ha escrit no sé què de llengua vernàcula; què significa això?” “Ai, fill! Això és un nom medicinal que cura infarts.” “Què és un nom medicinal, pare?” “Si pose la nota en una assignatura que es diga català a algú li agafa un atac al cor, i no vull res d’això sobre la meua consciència.”
“Ai, ai, ai! Dimoni pelut! Vols matar-me? Em fulminareu d’un atac al cor! No sabeu que aquest so (jota castellana) no el puc suportar? Senyor, tingueu pietat!”
“Però el pare era fort; tenia una defensa d’acer que l’envoltava i que es recolzava en la fina ironia i, de cops, en el sarcasme contra tots aquells que creien en Déu però sempre que Déu fos la visió política de mirar només a ponent…”
“Aquell cel en el qual no ens agradaria trobar-nos els qui van intentar fer de la nostra passió per la terra i per la llengua tot un infern. Aquells, que els enviïn a un altre cel ben blau i que deixin per al nostre els quatre pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra convivència.”
Gràcies, amic Salva, per les teues estimades paraules per aquell que sempre es considerà de Benicolet (encara que havia nascut a València).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!