Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Joan Garí

31/12/2024 21:30

Aquest article és purament impressionista. Dic això perquè de vegades pot semblar que els qui escrivim als papers públics tenim sempre una informació privilegiada i unes dosis considerables de raó. No és cert. De vegades és ben bé al contrari. Però has d’omplir el teu espai setmanal i ho has de poder fer amb una certa dignitat.

Millorem la vitalitat de la nostra llengua

La qüestió és que m’he posat a reflexionar sobre quin futur pot esperar la nostra maltractada llengua. Hi ha gent que els primers dies d’un any nou fan propòsits de deixar de fumar, d’anar al gimnàs o de fer una dieta d’aprimament. Jo ara pense en les possibilitats de supervivència de la nostra llengua.

Es dona la circumstància que, de manera simultània a les meues tasques en el món de la literatura i el periodisme, aquest any 2025 en farà trenta-cinc que faig classes en un institut d’ensenyament mitjà. Tècnicament, aquest és el meu últim curs com a professor. M’ha semblat un bon moment, doncs, per a fer una ullada enrere i preguntar-me si l’actitud dels alumnes envers la llengua ha canviat de manera substancial en aquestes tres dècades i mitja. La resposta és no.

Des que faig classes a adolescents, hi he observat sempre un comportament estadísticament semblant. Ells i elles reben les classes de valencià com reben les clases de Biologia, d’Història o de Música. És alguna cosa que s’esdevé, que els plou al damunt, i que només en alguns casos deixa una empremta definitiva. Perquè el fet cert és que la majoria abandonen l’institut sense saber parlar i escriure amb plena correcció en català. L’idioma, per a ells (fins i tot si es tracta de la seua llengua familiar), és un accessori més. Ixen de l’institut amb eixa càrrega, i això és tot. Ara, a més, amb els mòbils i els dèficits de lectura, és una il·lusió pensar que la majoria deixen de fer faltes d’ortografia.

Hi haurà, això sí, una minoria que simpatitzarà amb més o menys profunditat amb la cultura pròpia. Estadísticament, sempre es tracta del mateix percentatge d’alumnat o paregut. Sembla desesperant, però en trenta-cinc anys em fa la sensació que hi hem avançat molt poc.

Els experts en el tema (sociolingüistes o sociòlegs del llenguatge) diran després la seua. A Catalunya, que és on aquests diagnòstics solen ser més habituals i sovintejats, de vegades ens sorprenen amb conclusions aborronadores. Diuen que el català no té futur, perquè els jóvens no el parlen. I jo em pregunte: si el català no té futur a Catalunya, què podem esperar al País Valencià?

Sobre aquest tema, crec que tots tenim dies. Un dimarts ens alcem i pensem que tot s’arreglarà i un dijous ens hi mostrem completament pessimistes. N’hi ha exemples i contraexemples per a donar i vendre. És evident que, a les grans ciutats, la llengua és quasi invisible. Però a València ha governat 8 anys Joan Ribó i alguna cosa positiva hi ha fet. Qui s’esperava l’adveniment d’un polític com Ribó precisament a la ciutat on l’autoodi i la castellanització eren tan acusats?

Aquest article, repetisc, no té cap propòsit científic. Sobreviurà la llengua? No en tinc ni idea. Només sé que ni jo ni vosaltres, lectors, sobreviurem, perquè d’aquesta vida no n’ix ningú viu. Quan estiga dormint enmig del líquid amniòtic de l’eternitat, m’agradaria vore per un foradet què passa arran de terra. Però això, em tem, no serà possible.

Ja fa anys Gramsci va encunyar aquella poderosa frase que deia: «Contra el pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat». Crec que continua estant perfectament en vigor. Al final, el futur de la llengua està en mans de cada un dels seus parlants. N’hi haurà que l’ocultaran, que la substituiran o la menysprearan, però n’hi haurà que se’n sentiran orgullosos, que l’usaran cada dia, que la compartiran. En aquests darrers rau la solució. I ara disculpeu, me n’he d’anar al gimnàs, vull posar-me a dieta i he de deixar de fumar. Feliç any nou