12 de gener de 2008
SITUACIÓ SURREALISTA
Com ahir li deia a mossén Gàlim, he viscut una situació surrealista durant uns 10 anys arran d’unes terres que no eren meues i que la Diputació de València per tal de recaptar l’IBI rústica afirmava que sí ho eren. Vaja per davant que en aquest terrny no hi ha programat (que jo sàpia a dia d’avui cap PAI). Bé, fa uns 10 anys vaig rebre una notificació d’IBI RÚSTICA sobre unes terres del paratge La Foia en terme municipal de Benicolet. Per ser exactes haig de dir que anaven a nom de Juan C.C. i l’adreça de ma casa. Ho vaig notificar a l’Ajuntament, però no pogueren o no saberen solucionar-m’ho. Com podreu pensar, no el pagava aquest impost. De vegades em venia amb recàrrec, però mai seguiren avant. Fa dos anys em vingué una NOTIFICACIÓ INFORMATIZADA/DIGITALITZADA de PROVIDÈNCIA D’APREMI I AVÍS D’EMBARGAMENT. Açò ja eren paraules majors (com solem dir per ací). Mentrestant havia fet una gestió a l’Ajuntament de Llutxent perquè localitzaren aquest Juan C.C. (aquest senyor existeix i hi viu). Però vaig quedar com camot. Total que, cansat de fer "pataes" amunt i avall, l’altre dia vaig tornar a l’Ajuntament del meu poble i vaig faer-los saber què m’estava passant amb les ditxoses terres. Perquè, prèviament, Cadastre a Madrid em va dir que havia de desplaçar-me a València i notificar i fer un recurs al voltant del que passava.
Però, com podreu comprendre, a pocs dies d’una operació de menisc no estava per fer tal "gesta". I l’administrativa (aquesta vegada sí ho va aconseguir) del meu Ajuntament telefonà a Xàtiva i em concertà una cita per tal de solucionar-ho. I ahir, a pesar del dolor, hi vaig fer cap.
Primer, la tal senyora no s’hi trobava a l’edifici. M’atengué molt amablemet un altre funcionari i em digué que, ja que jo no era Juan C.C., que trencara els papers i me n’anara a casa tranquil.lament. Però la sorpresa vingué de seguida: mirà el cadastre i aquestes terres que, fins ara, venien a nom del propietari (però a una adreça equivocada) ara estaven al meu nom. Eren meues, segons el Cadastre (jo ho vaig veure i ningú no m’ho pot negar). Es veu que una mà "caritativa" vol fer-me amo del que no sóc. I ara sí que havia de fer el recurs.
Finalment, aparegué la senyora amb qui havia de trobar-me. Però el tràmit me l’acabà de fer el funcionari que m’atengué. I he hagut de fer una declaració jurada (sí, senyores i senyors) per tal de dir que no són meues les terres. I fins ací. Espere que ja acabe la història d’aquest "event" que ha durat uns 10 anys ací. Si hi ha alguna novetat us la contaré.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quan tot el país es refrega les mans en vore els sucosos beneficis que trauran en vendre les terres per a urbanitzacions i PAI’s, tu vas i rebutges unes terres que t’han caigut ‘del cel’. Això és estar boig o tindre uns principis molt ferms. jejej
una història curiosa, sí senyor…
deixa’m que faça el recurs a mi. Et demostrtaré que són d’un rebesavi meu. Així volem fer independent aquest país?. Macaguendena !.
Ho tenen fàcil els españols. Són tues i si no les vols li les dones al Bloc, a la Plataforma per la Llengua, o a qui et done la gana.
Però tu saps que els cadasdtre és un IMPOST, no com dieu ací, "contribució" eufemísticament, que encolomà elDEcret de Nueva Planta, més español que la guàrdia sivil.
així, no hi ha manera de fer ser.
Si continues donant facilitats, em faré OPTIMISTA ESPAÑOL, AMB RAÓ !