Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Fa uns anys m’arribà aquest llibre de Jaume Cela a les mans. No el vaig llegir. No sé com va estar que el vaig desar tan ben desat en un calaix que fins fa uns dies (remenant i remenant calaixos) em va aparéixer. I ja em vaig dir que havia arribat l’hora de llegir-lo. Va obtindre el Premi Abril 1999 i fou editat el mes de setembre per laGalera, Bromera, Tàndem editors associats. No sé si ha tingut continuïtat aquesta iniciativa que pretenia treballar col.lectivament en diversos camps de l’activitat editorial. La formaven set editors del PV, Euskadi, Catalunya, Astúries i Aragó. I el PREMI ABRIL volia estimular la producció de narrativa juvenil en les diverses llengües de les terres de la nostra península. 
 

Jaume Cela i Ollé naix a Sarrià la matinada del 14 d’agost de 1949. Tenia davant de casa el cine Bretón, al qual assistia dues o tres vesprades a la setmana. Així és com explica la seua afició pel cinema. També durant aqueixos anys es va aficionar a llegir novel.les i tebeos, encara que allò que més li feia el pes era jugar al carrer. 
 

Va estudiar magisteri i, si no sha jubilat ja, estarà molt pròxim a fer-ho. Ha participat molt activament en les activitats que organitza l’Associació de Mestres Rosa Sensat i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
 

Té editats diversos llibres i premiats. És casat i té tres filles.
 

I el llibre Silenci al cor és “una narració excel..lent sobre la guerra civil, vista i viscuda per dos amics adolescents que maduren i creixen al ritme dels tristos esdeveniments de la tragèdia bèl.lica que colpeja durament la majoria de famílies del poble on viuen els protagonistes.” Per als que no hem viscut una guerra, encara que és molt difícil de posar-se en la pell dels que sí l’han viscuda o encara en viuen alguna, aquest llibre ens ajuda a aproximar-nos al que van patir aquelles criatures (o encara pateixen) que tingueren la mala sort de nàixer més prompte o en un indret sense pau. 
 

Us deixe el final del llibre: “El temps caminava lentament, però nosaltres semblàvem estar-ne fora, com si visquéssim en un altre món que es regís per unes altres coordenades. Sentia la respiració pausada d’en JOrdi i aquell panteix em donava una gran tranquil.litat, perquè acompanyava amb una fidelitat sense fissures el meu ànim mig pansit.

Vaig estirar la mà i vaig trobar la seva. La hi vaig estrènyer i en aquell moment precís la lluna, que sortia de darrere de l’ampla nuvolada, va ensenyorir-se del cel.” (pàg. 162)