Duc al meu bloc la lectura de la novel.la d’
Ignazio Silone, publicada el la col.lecció
RENT de Denes editorial, perquè és el llibre que he llegit aquests dies i considere que paga la pena fer-ne difusió.
Ignazio Silone és el psuedònim de l’italià Secondino Tranquilli, un dels escriptors italians més llegit i traduït del segle XX. Fou diputat socialista en l’Assemblea Constituent de 1946. I entre les seues obres podem destacar El secret de Luca i L’aventura d’un pobre cristià. Per a Silone, com podem llegir a la contraportada, “l’esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat; una virtut de resistència, que apareix com el moment religiós de la consciència laica.”
I pel que fa a l’obra Severina, traduïda per Joaquim Juan-Mompó Rovira i amb una introducció de Giulia P. Di Nicola i Attilio Danese, cal dir que un dissabte al vespre un grup de treballador celebra una assemblea en el local sindical situat en la placeta de Sant Camil de Lel.lis de Civitella. Acabada l’assemblea, esclata un avalot entre la policia i els treballadors, a causa del qual mor un jove. Com sol passar les autoritat sostenen que la policicia no n’és responsable. Però, Severina, una jove monja, ha estat testimoni involuntari del fet. Té moltes pressions per tal que no declare, però ho fa i diu la veritat, és a dir, contradiu la versió oficial.
És l’evocació de l’admiració que sent l’autor per
Simone Weil, filòsofa francesa.