Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

18 de novembre de 2008
2 comentaris

Sense títol

Avui faré un post una mica divers. En primer lloc, us faré cinc cèntims del darrer llibre llegit. És El joc de l’àngel, de Carlos Ruiz Zafón, editorial Planeta. D’aquest escriptor no puc dir massa coses que no sapieu ja els habituals de la literatura actual. Ha escrit pocs llibres però de molt d’èxit. Llibres d’aqueixos que t’enganxen des de la primera pàgina. Així em va passar amb L’Ombra del Vent i m’ha passat amb El joc de l’àngel. Comença escrivint literatura juvenil (El Príncep de la Boira, El Palau de la Mitjanit, etc.) i amb la seua primera novel.la per a adults ja es va consagrar com un dels autors més llegits i reconegutys arreu del món. Col.lobora cada diumenge al Magazine Digital (Levante-EMV) amb un article. I d’aquest llibre allò millor que podeu fer és llegir-lo. Són 672 pàgines de bona literatura. Si tens la “sort” de caure un bac, com m’ha passat a mi, fer-te un esguinç de genoll i immobilitzar-te durant uns dies, te’l llegiràs en un obrir i tancar d’ulls. Si no, et pasarà com a mi amb L’Ombra del Vent: el duia darrere a qualsevol lloc fins que el vaig acabar. I em vaig quedar amb ganes de més. A la contraportada podem llegir: “Un escriptor no oblida mai el primer cop que accepta unes monedes o un elogi a canvi d’una història. Mai no oblida el primer cop que sent el dolç verí de la vanitat a la sang i que creu que, si aconsegueix que ningú no descobreixi la seua manca de talent, el somni de la literatura serà capaç de posar un sostre damunt el seu cap, un plat calent al final del dia i allò que més desitja: el seu nom imprés en un miserable tros de paper que segurament viurà més que no pas ell. Un escriptor està condemnat a recordar sempre aquest moment, perquè és aleshores que ja està perdut i que la seua ànima té un preu.”

Ahir en fullejar el Levante-EMV em va sorprendre una entrevista a Carlos Marchena, capità del València CF. A la portada destacava el diari aquesta resposta: “Por estadística debería haber homosexuales, però el mundo del futbol es un poco machista”. I remetia a les pàgines 2 a 8 de la secció d’Esports. I si anàvem a la mateixa entrevista podíem llegir: 
 

“Pregunta: En un colectivo tan amplio como es el de los futbolistas, ¿no resulta extraño que ningún jugador se declare gay?
 
Respuesta: Es raro porque simplemente por estadística sí debería haber gente homosexual, pero este mundo es un poco machista, u, si hay alguien de esa tendencia, creo que no se ha atrevido a decirlo; tampoco creo que debería ser un atrevimiento, sino expresar públicament lo que cada uno es y punto.”
 

I podíem llegir aquesta pregunta i la resposta corresponent:
 

“Pregunta: La Reina, según el libro de Pilar Urbano, no está de acuerdo en que se llame matrimio a las uniones entre personas del mismo sexo ¿y usted?
 
Respuesta: Pienso que el amor es libre y cada uno puede tener la tendencia sexual que quiera y nadie te puede decir con quién tienes o debes estar. Creo que la Reina está equivocada. Matrimonio ¿por qué no? perfectamente.”
 

I ja per acabar aquesta referència destaque una pregunta més:
 

“Pregunta: ¿Llevaría a su hija a un colegio público?
 
Respuesta: Sí, por qué no. Yo he estudiado en colegios públicos y estoy orgulloso de ello. Espero que mi hija lleve una vida tan normal como la que yo llevo que es la misma que cualquier valenciano. No vivo en ninguna burbuja ni mundo irreal.” 
 

Cal afegir que Carlos Marchena (31 de juliol de 1079) té estudis de Medecina. I això es nota a l’entrevista. Ací podeu llegir l’entrevista sencera. 
 
I per acabar el post vull deixar-vos un fragment de l’article de J.J. Pérez Belloch, Mienten cual bellacos, d’EL PAÍS de diumenge. Cal veure de què són capaços quan volen alguns “membres” de l’Església catòlica.  

Algunos católicos de por estos -y otros- pagos han perdido la chaveta y andan desmadrados, obviedad que no ha de sorprendernos en tan vasta congregación indígena de creyentes con sus peculiares atavismos, ni debe tampoco generalizarse por respeto a esa aguerrida comunidad de cristianos de base que dan testimonio cívico de su fe y que sufren resignadamente los despropósitos e imposturas de sus cofrades. Como es el caso de una céntrica parroquia de Valencia donde en su catequesis para niños en torno a los siete años y a propósito de una biografía de santa Eulalia -siglo III- se alecciona a las criaturas evocando el martirio que sufrieron los primeros creyentes, atormentados y devorados por los leones circenses del emperador Diocleciano. Una persecución que, según el pinturero hagiógrafo, no ha cesado a lo largo de la historia e incluso se ha recrudecido en nuestros días a cargo de los gobernantes ateos.

“Ahora mismo en España”, se les narra a los catecúmenos en flor, “cuando tanto se predica en defensa de los derechos humanos, se persiguen y se pisotean los derechos cristianos, como la enseñanza religiosa, que se hace imposible en los colegios… Los mismos grupos que por los años treinta nos fusilaban por el simple hecho de ser cristianos, nos imponen leyes como las del aborto para que las madres maten a sus hijos antes de nacer…”. El dislate sigue, pero basta a nuestro entender con estas perlas, dignas de figurar indistintamente en la antología del disparate o en una pastoral para la insurgencia civil. 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La lletra del fragment de J.J. Pérez Benlloch és massa menuda si es visualitza en una pantalla de 1024*768 (internet camina cap a aquest estàndard), com la que tinc al meu ordinador. Potser haurien de posar-la una mica més gran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.