Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

21 de gener de 2025
0 comentaris

SEGUIM LA REHABILTACIÓ

Hui hem seguit amb exercicis de rehabilitació per tal d’enfortir cames i braços. I demà festivitat de sant Vicent Màrtir, titular de la UCV.

Política

El catecisme de Camps, la bíblia de Mazón

Conscient de les errades de pes que va cometre el 29 d’octubre i en les jornades posteriors, Carlos Mazón ha decidit aplicar, fil per randa, el catecisme de Francisco Camps. El president valencià troba que l’estratègia de confrontació amb Pedro Sánchez li permetrà expiar els pecats i obtenir la redempció. Al seu correligionari ja li anà bé fent veure que Zapatero era el diable.

Hi hagué un temps en què José Luis Rodríguez Zapatero semblava Satanàs, el príncep dels dimonis. Als valencians, els ho negava tot: l’aigua de l’Ebre, els trens de l’AVE, el finançament autonòmic… Hi insistia, un dia rere un altre, un Francisco Camps que presidia la Generalitat i va fer del xoc amb el Govern de l’Estat el seu modus vivendi.

Sort que Camps desconeixia la nul·la afició de Zapatero per la paella, un plat que a l’expresident espanyol no li genera cap satisfacció. Amb aquesta informació al seu abast, l’ofensiva haguera sigut encara més intensa. Només cal recordar les paraules que Camps, en el seu primer discurs d’investidura, en 2003, va dedicar a Joan Ribó. Després que l’aleshores síndic parlamentari d’Esquerra Unida ridiculitzara el repartiment de racions gratuïtes de paella a les desenes de milers de persones que van manifestar-se a València dins de la campanya “Agua para Todos”, Camps va plasmar el seu enuig: “No sé per què parla amb tant de menyspreu de la paella; puc assegurar-li, i n’estic orgullosíssim, que tota la meua vida, cada diumenge, ens hem reunit familiarment al voltant d’una paella… Desconec al voltant de què es reunia vostè amb la seua família, però jo estic orgullosíssim d’això”.

Vint anys més tard, el nivell de la política valenciana no ha evolucionat molt. Es podria dir que, fins i tot, ha empitjorat. La setmana passada, des de la trona de les Corts, Carlos Mazón transmetia “l’enhorabona al poble de Gaza” perquè Pedro Sánchez hi ha destinat “24 milions d’euros en ajudes directes”, mentre que, segons ell, “la Generalitat no rep ni un euro” del Govern de l’Estat a conseqüència de la terrible dana que el 29 d’octubre va arrasar diverses comarques valencianes.

I és que Mazón, d’ençà de la dana, ha decidit aplicar, fil per randa, el manual de Camps. No importa que l’actual president, de filiació zaplanista, tinguera el campisme com a enemic de capçalera al PPCV. A l’hora de la veritat, quan s’ha vist entre l’espasa i la paret, no ha dubtat a explorar la via que més rèdits li proporcionà a aquell: la del xoc frontal, visceral, contra el Govern socialista.

Ben lluny queda l’efusivitat amb què el president Mazón, encara “noquejat” —Alberto Núñez Feijóo dixit— per l’impacte tan salvatge de la dana, va rebre Sánchez —el 31 d’octubre— i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska —l’1 de novembre—, al Centre de Coordinació d’Emergències situat a l’Eliana (Camp de Túria).

En aquell moment, va agrair de manera eloqüent la mà estesa del Govern espanyol com qui troba un oasi enmig del desert. A Sánchez va dir-li “querido presidente”, i al costat de Marlaska va admetre que l’executiu estatal enviava nous efectius al País Valencià de seguida que els anava reclamant l’Administració autonòmica. La coordinació entre els uns i els altres era magnífica, es felicitava Mazón.

Al cap de pocs dies, quan es va saber que el dia 29 havia arribat dues hores tard a la reunió d’urgència convocada a l’Eliana i que provenia d’un dinar en el reservat d’un restaurant amb la periodista Maribel Vilaplana, a qui va oferir la direcció general d’À Punt, el seu discurs va variar per complet. O la seua estratègia de defensa, caldria matisar, perquè ja se sap que la millor defensa sempre és un bon atac. I en aquest sentit, atacar el Govern espanyol era una aposta segura.

D’una banda, perquè la polarització actual de l’opinió pública —i publicada— li ho posa en safata, i de l’altra, perquè entre la ciutadania plana una certa sensació d’orfandat.

Tant els veïns de les zones afectades com molts observadors externs consideren que Mazón no va reaccionar a temps per salvar vides —l’alerta, als telèfons mòbils, no va arribar fins a les 20.11 hores, quan totes les poblacions ja estaven inundades— i que Sánchez, malgrat la magnitud de la catàstrofe, no va prendre el control de la situació com tocava, sinó que va actuar amb parsimònia sense declarar l’estat d’emergència. De fet, s’ha popularitzat una frase seua convenientment tergiversada, “si quieren ayuda, que la pidan”, amb la qual es pretenia projectar la imatge d’un president que es desentenia dels valencians. En realitat, Sánchez va adreçar-se públicament a Mazón per dir-li “si necesita más recursos, que los pida”.

Siga com siga, confrontar amb Pedro Sánchez és una aposta d’èxit gairebé assegurat. És així com la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha guanyat un protagonisme enorme a la política espanyola. També hi juga a favor el distanciament del president espanyol respecte al País Valencià.

Després de la seua aparició fugaç a l’Eliana del 31 d’octubre i de la visita tumultuosa a Paiporta —acompanyat del rei, Felip VI, i del mateix Mazón— del 3 de novembre, Sánchez no ha tornat a trepitjar el territori valencià. Ja fa prop de tres mesos.

Del seu pas per Paiporta, a més, tothom recorda l’agressió de què fou objecte per part d’alguns concentrats. En les darreres setmanes Mazón ha repetit que ell va decidir no va marxar d’allà, tot i la tensió ambiental. “Vaig quedar-me amb el rei, no com altres”, va afirmar a les Corts el 19 de desembre.

Del PHN a la dana

Si ara fa vint anys el PP ja va beneficiar-se de la derogació del Pla hidrològic nacional (PHN) i del transvasament de l’Ebre que hi anava aparellat, els populars pensen que ara seran capaços de situar el PSOE com el gran responsable de la dificilíssima reconstrucció associada a la dana.

L’aigua va ser el combustible de les victòries contundents del PPCV en aquella època. Camps va fer veure que la decisió de Rodríguez Zapatero era producte dels seus acords amb ERC, que alhora governava amb el PSC a Catalunya en el primer tripartit. El que presidia Pasqual Maragall.

El lema “Aigua per a tots” va ser providencial per al PPCV. Els encontres periòdics de Camps amb el seu homòleg murcià, Ramón Luis Valcárcel, van transmetre la imatge de front comú contra el PSOE i el PSC. Els socialistes valencians, en una posició ben incòmoda, van pagar-ho a les urnes. Però més endavant, quan el PP va recuperar el Govern espanyol, l’any 2011, Mariano Rajoy no va recuperar el projecte de dur aigua de l’Ebre cap al sud.

En bona mesura, l’aigua que es reclamava per als agricultors tenia una altra destinació: el desenvolupament urbanístic que s’anava produint des de les acaballes dels noranta, aquell que la crisi immobiliària iniciada en 2008 va aturar en sec. Camps havia assegurat que hi hauria transvasament “després del parèntesi Zapatero”.

Ja no importava gens. El mal estava fet. El discurs victimista dels populars havia calat fons i els socialistes, entre àmplies capes de la població i especialment en les comarques més afectades per la sequera, van passar a ser percebuts com a enemics dels valencians. Els diputats del PSPV van ser les veritables víctimes de tot plegat. “Heu d’escollir entre ser socialistes o ser valencians, jo us demane que sigueu valencians”, va arribar a dir-los Camps.

El PP valencià, per la mediació de la cúria autòctona, va aconseguir que el papa Joan Pau II llegira un prec en favor del transvasament de l’Ebre. Un problema que no es va calmar, ni de bon tros, quan el PSOE va plantejar l’alternativa del dessalatge. Gràcies a elles, ara, els valencians estan en condicions d’enviar aigua a Catalunya en passatges de sequera extrema. En canvi, llavors, el conseller Esteban González Pons no va ruboritzar-se en asseverar que les plantes dessaladores eren “les nuclears de la mar”.

Qualsevol element era procliu del xoc frontal amb el Govern d’Espanya. Des de la visita del papa Benet XVI amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies de l’any 2006 —“si fora a Santiago o a Barcelona, la pagaria el Govern, però com que és a València, hem de pagar-la íntegrament nosaltres”, va lamentar Camps en referència a les despeses generades per l’esdeveniment— fins a l’organització de la Copa Amèrica de 2007, la prova de vela en què l’executiu estatal va injectar 1.000 milions d’euros, però semblava no aportar-ne cap.

Amb tot, el súmmum del discurs lacrimogen del PPCV potser va tenir a veure amb l’alta velocitat que havia d’unir València i Madrid. El Govern de José María Aznar, en març de 2024, només havia licitat el 2% del traçat i s’havia fet la foto posant la primera travessa. Tres anys més tard, en 2007, les obres ja estaven licitades al 95% i el primer AVE faria la seua entrada triomfal a l’estació Joaquim Sorolla de València en desembre de 2010, però el PP s’entestava a transmetre una sensació de paràlisi molt beneficiosa per als seus interessos.

Si Zapatero aprovava la llei antitabac, la Generalitat Valenciana l’aplicava transitòriament amb més laxitud dins de les seues fronteres. Si Zapatero implantava a les escoles l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, el conseller valencià, Alejandro Font de Mora, comunicava que seria impartida en anglès i en xinès a fi de familiaritzar l’alumnat amb aquestes dues llengües. Si Catalunya aconseguia el retorn dels anomenats “papers de Salamanca”, incautats durant la Guerra Civil, el Govern valencià s’afanyava a sol·licitar els “papers valencians” emmagatzemats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, amb seu a Barcelona. La denúncia de l’infrafinançament que patien els valencians, clarament fonamentada, va erigir-se en un altre punt de fricció: “Ens financen per quatre milions i en som cinc”, repetia Camps després de la reforma del sistema acordada pel Govern de Rodríguez Zapatero en 2009 i que es manté en vigor tot i estar caducada des de 2014.

A Camps, la tàctica de sentir-se ofès per cada actuació de Zapatero li va anar la mar de bé. En 2007 va renovar la majoria absoluta a les Corts sense que tampoc li passara factura la gestió de l’accident de metro esdevingut a València el 3 de juliol de 2006, en què van morir 43 persones. Mai no va voler atendre les peticions de l’associació de familiars.

I en 2011, quatre anys més tard, el PPCV establia el rècord de diputats que mai ha obtingut un partit a l’hemicicle valencià. Sota la condició d’imputat, a punt de ser jutjat en la branca del cas Gürtel anomenada cas dels vestits, Camps va aconseguir 55 dels 99 escons.

Camps defensava els interessos valencians i Zapatero, al servei de Catalunya, no deixava de perseguir-los. Aquesta venia a ser, resumidament, la conclusió a què arribaven els ciutadans, molt influenciats, igualment, per la manipulació extrema que exercia Canal 9, la televisió pública que informava —i desinformava— dels afers valencians.

En aquella època la sensació de greuge comparatiu era tal que el PSOE disposava d’estudis demoscòpics segons els quals els mateixos votants socialistes detectaven una manca d’inversió dels governs de Zapatero al País Valencià. I és que els missatges apocalíptics del PPCV arribaven per terra, mar i aire. Avui Camps afirmava que Zapatero cometia “un crim de lesa pàtria” per marginar els valencians, l’endemà la seua mà dreta, Ricardo Costa, sentenciava que “Zapatero odia els valencians”, i el dia posterior la consellera de Turisme, Milagrosa Martínez, qualificava de “la medusa més gran” a qui era ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona.

 

De catecisme a bíblia

El catecisme de Camps s’ha convertit en la bíblia de Mazón. L’actual president, amb qui manté una relació freda a conseqüència de les topades internes del passat, ha fet de l’atac al Govern de l’Estat el leitmotiv de la seua acció de govern.

La setmana passada Mazón acusava el PSOE, en dues ocasions, de sufragar campanyes en contra seua a les xarxes socials, sense especificar-ne exactament quina. Assenyala els socialistes per difondre “bulos” i els retreu que les ajudes estatals als afectats per la dana estan subjectes a impostos. Fins i tot li ha retret a la delegada del Govern, Pilar Bernabé, que no assistira presencialment a la reunió del Cecopi el dia de la tragèdia, per bé que hi estava connectada de manera telemàtica i que ella sí que va suspendre la seua agenda a primera hora de la jornada.

Mazón sosté que ell va mantenir-ne intacta la seua perquè les dades de l’Agència Espanyola de Meteorologia (Aemet) indicaven un desplaçament de la dana cap a La Serranía de Conca durant la vesprada, i perquè la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), al seu torn, prestava atenció al possible trencament de la presa de Forata, però no al barranc de Xiva o de Poio. No debades una de les línies de defensa del president valencià consisteix a assenyalar el president de la CHX, Miguel Polo, el qual, de moment, ha eludit efectuar cap mena de declaració sobre la catàstrofe.

La setmana passada, els principals altaveus del PPCV van alertar de la lentitud del Govern d’Espanya a l’hora de sol·licitar l’ajuda del Fons de Solidaritat Europeu. Tant la vicepresidenta primera del Consell, Susana Camarero, com l’alcaldessa del cap i casal, María José Català, van prioritzar aquest tema en les seues intervencions públiques.

Des de les files socialistes van eixir-ne al pas assegurant —amb la carta enviada a Brussel·les, el 4 de novembre, per la vicepresidenta primera del Govern i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, en què informava de la pròxima sol·licitud de l’adhesió al fons— que s’havia seguit el tràmit escaient: en primer lloc, avisar les autoritats competents i, al cap de tres mesos, informar sobre els desperfectes pels quals es reclamava ajuda.

En efecte, al PPCV, la jugada no va eixir-li com esperava. El vicepresident segon i conseller per a la Reconstrucció, el militar retirat Francisco José Gan Pampols, explicava als micròfons d’À Punt que “tots els països acostumen a esgotar els terminis perquè això millora el detall de la valoració dels danys causats”. Unes declaracions que no sols van indignar els populars, sinó també els seus socis tàcits de Vox. El síndic de la formació ultra, José María Llanos, va explicar a l’hemicicle, dijous passat, que Mazón potser tenia “l’enemic a casa”. Els desagrada el fil directe que manté amb diversos estaments del Govern espanyol ni la sintonia amb José María Ángel, el comissionat per a la reconstrucció designat recentment per Sánchez.

A Mazón, el tarannà dialogant i resolutiu de Gan Pampols, allunyat de qualsevol estridència, tampoc no li interessa gens. Ell farà del seu cos a cos amb Sánchez la seua taula de salvació. La seua patinada del dia dels fets tan sols pot quedar atenuada, si de cas, amb moltes patinades del Govern espanyol a l’hora d’entomar la reconstrucció.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.