Ja fa temps que el PP va iniciar una “creuada” contra Catalunya, contra els catalans i tot el que tingui a veure amb nosaltres.
Rabiosos per haver perdut les darreres eleccions democràtiques, no han tingut prou en calar-hi foc a les ja fràgils relacions entre espanyols i catalans, desprès de l’estúpid boicot als productes catalans, ara volen lliurar la batalla final contra el nostre Estatut, recusant un magistrat del Tribunal Constitucional abans de debatre el recurs presentat per el PP, per obtenir la majoria i poder-lo aturar. L’Estatut de Catalunya, encara i no ser el millor per molts de nosaltres, és el nostre Estatut, les nostres lleis i la nostra forma de concebre la vida política i social catalanes, i per tant, és el nostre dret defensar-lo.
A més, mentre les ments malaltisses dels dirigents del PP tergiversen mil i un jocs bruts contra nosaltres i les nostres institucions, aprofitant-se de la hipocràtica democràcia espanyola, també es dediquen a ensinistrar els seus cadells de caps rapats i "yupis" pentinats al més pur estil “Mario Conde”, per sembrar Catalunya de la seva particular “kale borroca”, amb pintades feixistes i xenòfobes, i organitzant atacs contra els nostres símbols, com la recent destrossa del masteler i el robatori de la senyera de la ciutat de Badalona.
Catalunya ha de recuperar i defensar la seva Dignitat Nacional per sobreviure com a poble. Cal que estiguem units contra un únic enemic: l’anticatalanisme patològic.
El puto bilingüisme El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s’imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l’esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d’entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t’ho diu Espanya, que alhora que t’envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d’engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l’altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d’estupidesa. Si hem de deixar d’existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.
Ja fa temps que el PP va iniciar una “creuada” contra Catalunya, contra els catalans i tot el que tingui a veure amb nosaltres.
Rabiosos per haver perdut les darreres eleccions democràtiques, no han tingut prou en calar-hi foc a les ja fràgils relacions entre espanyols i catalans, desprès de l’estúpid boicot als productes catalans, ara volen lliurar la batalla final contra el nostre Estatut, recusant un magistrat del Tribunal Constitucional abans de debatre el recurs presentat per el PP, per obtenir la majoria i poder-lo aturar. L’Estatut de Catalunya, encara i no ser el millor per molts de nosaltres, és el nostre Estatut, les nostres lleis i la nostra forma de concebre la vida política i social catalanes, i per tant, és el nostre dret defensar-lo.
A més, mentre les ments malaltisses dels dirigents del PP tergiversen mil i un jocs bruts contra nosaltres i les nostres institucions, aprofitant-se de la hipocràtica democràcia espanyola, també es dediquen a ensinistrar els seus cadells de caps rapats i "yupis" pentinats al més pur estil “Mario Conde”, per sembrar Catalunya de la seva particular “kale borroca”, amb pintades feixistes i xenòfobes, i organitzant atacs contra els nostres símbols, com la recent destrossa del masteler i el robatori de la senyera de la ciutat de Badalona.
Catalunya ha de recuperar i defensar la seva Dignitat Nacional per sobreviure com a poble. Cal que estiguem units contra un únic enemic: l’anticatalanisme patològic.
El puto bilingüisme
El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s’imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l’esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d’entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t’ho diu Espanya, que alhora que t’envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d’engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l’altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d’estupidesa. Si hem de deixar d’existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.