Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
SAÓ, ANY XXXVI, NÚM. 379, FEBRER 2013
A part de l’editorial (Mai no hem de callar), trobem els articles següents:
- La Immaculada i València (Vicent Josep Escartí),
- Laics i sacerdots a les parròquies (Josep A. Comes);
- El perdó, camí de la pau (Josep Miquel Bausset),
- Alessandra Brocchetti i la política del relat (Rosa Serrano),
- una entrevista a Isabel-Clara Simó i
el Quadern Central dedicat al Vaticà II: projecte eclesial a transmetre, amb textos de Vicente Botella Cubells OP, de Ferran Salom Climent, una entrevista a Antonio Duato, vicari episcopal d’aleshores, feta per Josep Antoni Comes, de Josep Amtoni Comes i Joaquim Garcia Roca.
I pel que fa a la resta d’articles, destaque els següents:
- Força consciència (Lluís Ronda),
- Un home i un bisbe proper (sobre Xavier Salinas), de José Àngel Pitarch Pitarch,
- Ruta de Sant Vicent, d’Honri Pasqual i Martí,
- Quan Camps nacionalitzà el baló (Alejandro Zahinos i Antonio Mateo)
- Diversió per a grans i xiquets / Sona V (Vicent Xavier Contrí i l’apunt sobre el llibre de Joan Valls i Jordà, Tast d’ternitat. Estudi introductori d’Enric Ferrer Solivares, de l’Editorial Denes.
A part de penjar-vos tot seguit l’article del P. Bausset OSB, vull deixar-hi constància d’algun fragment dels articles:
Un home i un bisbe proper: “Ha estat un home que ha donat normalitat a la llengua”. Ací, al País Valencià, no tindrem cap bisbe que siga valent i faça el mateix?
Força consciència: “Caldrà que ens mullem amb l’esperit del Che i l’actitud de Gandhi per perdre la por i actuar amb força consciència… Una nova civilització, una nova era, una nova innocència”
De l’entrevista a Antonio Duato: “Qui m’havia de dir, aleshores, que aquell Carlos, amb fusta de líder, seria quaranta anys després arquebisbe de València? Però, a mi, en canvi, eixe any de compromís amb els seminaristes em va allunyar, sortosament, de la carriera eclesiàstica”. Des d’aquell moment, la Nunciatura va deixar de consultar-me sobre candidats a l’episcopat. Ara em dol haver sigut massa obedient i no haver conservat còpia d’eixos curiosos formularis. Entre tants bisbes valencians com n’han eixit, crec que algú degué quedar fora per dur corbata. Coses com aquesta, es preguntaven en la consulta.”
De l’entrevista a Isabel-Clara Simó: “Sóc femenista i independentista, però no faig novel.les femenistes ni independentistes”
La imatge és del cardenal Franz Koning, vienés.
El perdó, camí de pau
Cada any la Quaresma obri en nosaltres un camí de pau. Una pau que és un sentiment i un desig que tots portem al cor i que només podem aconseguir per mitjà del perdó. Per això, la Quaresma ha de ser un temps per esborrar ressentiments i odis, per refer l’esperança i per començar de nou.
Per això, el passat mes de novembre em van sorprendre les paraules de la Sra. Sonia Castedo, alcaldessa d’Alacant, quan es dirigia al portantveu d’Esquerra Unida en aquests termes: “No le deseo una úlcera, pero sí que tenga que passar por lo mismo que he pasado yo durante 4 años. Se lo deseo a usted y a toda su familia”. I uns dies després, encara afegia: “Hoy recibo piedras, pero mañana seré yo quien las tirará”. I és que el ressentiment, com deia el filòsof Francesc Torralba, “és una emoció tòxica, summament perjudicial, que quan rossega l’ànima ennegreix la vida de la persona que el pateix i totes les seues activitats”.
Només el perdó és capaç de curar el ressentiment! Tot i que el perdó, sempre és difícil! Però és l’únic camí per aconseguir la pau! De fet, la Unió Europea no hauria existit mai, sense la reconciliació entre França i Alemanya després de la II Guerra Mundial. Així ho van entendre el 1.970, el canceller Williy Brant, de l’Alemanya Federal i el primer ministre de l’Alemanya Oriental, Willi Stoph.
També Yitzhak Rabin, el 1.993 es va trobar amb Iassir Arafat, de Palestina per parlar de reconciliació i de pau. i encara, un any abans, a Davos, Nelson Mandela es trobava amb Frederik De Klerk, president de Sud-Àfrica, per iniciar un nou camí que, fonamentat en el perdó, superara l’apartheid. Per això, quan Mandela va arribar al poder a Sud-Àfrica, en compte de la imposició i la venjança, va optar per la reconciliació.
Un altre cas significatiu va tindre lloc el passat mes de juny, quan la reina d’Anglaterra saludava a Martin McGuinness, excomandant de l’IRA, amb un gest necessari i útil, que facilitarà el procés de reconciliació entre la Gran Bretanya i Irlanda, després de tres dècades de conflictes i de lluita.
El perdó és sempre un do lliure. Un acte de voluntat que permet curar la memòria de la ferida i que ajuda a superar el dolor. La passada tardor, Pernardo Barrena es trobava amb Rosa Lluch, filla del polític Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre de 2.000. En aquest trobament, el dirigent de l’esquerra abertzale lamentava el dany causat a les víctimes. I deia: “Tragèdies com les seues, no s’han de tornar a repetir mai més”. I Arnaldo Otegui uns dies després afirmava: “Tenim pendent el diàleg amb les víctimes que seria altament satisfactori”. Rosa Lluch declarava també: “Parlar, parlar i parlar. És el moment de les paraules”.
Perquè, si no donem una oportunitat al diàleg i al perdó per tal d’aconseguir la pau, quina és l’arternativa? El ressentiment infinit? La insaciable rancúnia? Només el perdó, com explica Kim Puhc, obri camins de pau. Kim era aquella xiqueta vietnamita cremada pel napalm en la guerra del Viet-Nam, el 1.972. Dos dels seus cosins de 6 mesos i de 3 anys van morir cremats. En una entrevista recent, Kim Puch deia: “Jo sofria i odiava. Però llegir les paraules de Jesús m’han canviat la vida”. I afegia encara: “quan em fan mal les ferides, rese. I quan més estime i més perdone, més pau trobe”.
La Quaresma ens convida a la reconciliació. I el perdó de veritat és el que perdona allò que és imperdonable, és a dir, els actes que violen els Drets Humans. I ja ho sabem: perdonar així no és fàcil!! Però per altra part, només el perdó esborra el ressentiment i afavoreix que agressors i víctimes, aprenguen a mirar-se d’una altra manera. Amb uns ulls diferents!! Només amb el perdó és possible una convivència entre els qui han posat les bombes i els qui han rebut la metralla. Tot i que aquest procés necessita temps i molta generositat!! Perquè no és amb la llei del Talió que s’aconsegueix la pau, sinó amb el manament de l’amor i del perdó, que ens ha deixat Jesús.
Per això no crec que les declaracions de l’alcaldessa d’Alacant siguen les que afavoreixen el diàleg. Les pedres mai no han estat un llenguatge de pau, sinó de guerra!
Tant de bo la Quaresma ens ensenye a perdonar i a perdonar-nos, per tal d’obrir nous camins de pau, que facen possible una nova humanitat!
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!