Els Papers de Santa Maria de Nassiu

     Durant aquests anys es completà la fundació del Regne de València. Una gran tasca d’organització es presentava, la creació de les parròquies de la ciutat i de les poblacions de la diòcesi, en gran part minúscules i rurals. La pluralitat de les persones que comfegien el territori diocesà després de la findació del Regne ho feia difícil i complex. El formaven en gran part, els soldats, amb les seues famílies, que havien ajudat el rei; els mossàrabs cristians que havien viscut fins aleshores davall els musulmans, i els àrabs (moros), que es quedaven dins de la nostra societat cristiana, com una minoria definida, que des del primer moment no tingueren inconvenients a manifestar la seua hostilitat als cristians.

     Una de les primeres disposicions que prengué el bisbe Albalat fou la construcció de l’Església Catedral i els edificis parroquials per al culte cristià. Les mesquites que, en un principi havien estat dedicades al culte cristià, foren enderrocades i sobre els seus solars s’edificaren nous temples que estigueren en consonància amb el fi que tenien designat. L’Església Catedral era l’antiga mesquita major consagrada pel monarca cristià i posada davall l’advocació de Santa Maria en el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu als cels. Prompte es projectà la construcció d’un nou temple, romànic inicial, que prompte fou substituït pel gòtic que predomina en tot l’edifici.

     El bisbe Andreu d’Albalat posà la primera pedra, entre la capella de Sant Jaume i Sant Dimas. Una làpida diu així: “En l’any del Senyor 1262, dia 23 de juliol, es va col.locar la primera pedra de l’Església de la Benaventurada Mare de Déu en la diòcesi de València pel Venerable Pare Fra Andreu, tercer bisbe d’aquesta diòcesi”.

     (text traduït a partir d’un altre d’Arturo Llin Chàfer)