Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Encara que amb uns dies de
retard us parlaré avui de Sant Pancraç. L’església celebra la seua festa el 12
de maig. La seua imatge, present en molts llocs de la nostra rutina, ens
recorda dos dels valors que més apreciem: la salut i la feina (en aquest cas,
volem dir els diners).

 
Barcelona es pot
considerar com una de les ciutats pancracianes per excel.lència. Al Poble Nou
tenim la parròquia de Sant Pancraç, i la Catedral, Santa Maria del Mar i l’església del Pi
alberguen imatges de sant Pancraç. Tenim un testament sacramental de 1036, en
què s’esmenta l’altar dedicat al sant a l’església del Pi. Per tant, podem
afirmar que des d’aquest any ja se li retia culte al sant a la ciutat de
Barcelona.

 
A sant Pancraç se’l
representa molt jove, com un xiquet, tal com correspon a l’edat en què fou
mort. Sol vestir una túnica romana o bé, no tant freqüentment, indumentària militar.
Amb el dit índex de la mà dreta assenyala el cel, mentre que duu una palma,
signe del martiri, a la mà esquerra. Als peus o a la mateixa mà esquerra sol
dur un llibre obert on podem llegir: “VENITE AD ME ET EGO DABO OMNI BONA” (“Veniu
a mi i us donaré tota mena de béns”), que, com deveu saber, és un fragment bíblic
extret de la història de Josep a Egipte, afegit amb posterioritat.

 
El costum diu que la
imatge de sant Pancraç ha de ser regalada, mai comprada. La gent sol col.locar
julivert penjant del cos o peus de la imatge i, a més a més, una moneda
foradada al dit que té estés, per tal de reforçar les propietats taumatúrgiques
que li són atribuïdes.

 
I què és el que se sap de
Sant Pancraç? Doncs que va nàixer a Frígia (l’actual Turquia) a les acaballes
del segle III, fill de pares pagans d’origen noble, i que quedà orfe de ben
xicotet. Se’n féu càrrec el seu oncle Dionís, i tots dos plegats marxaren a
Roma, on havia heretat Pancraç unes quantes possessions. La tradició diu que s’instal.là
a l’ínsula Caminiana, seu del papa de l’època, Marcel.lí, 296-304, i un xicotet
grup de creients, amagats del poder romà. Aleshores es convertiren al cristianisme
l’oncle i el nebot.

 
Als catorze anys fou
empresonat per les seues conviccions cristianes i conduït davant de l’emperador,
dioclecià, qui li oferí el perdó i un lloc al seu palau si renegava de la seua
fe. Com podeu esperar, Pancraç va exposar el que li havien ensenyat, això, és,
que els déus que venerava l’emperador eren falsos i malvats i que Jesucrist
havia estat l’encarnació de Déu a la terra. La reacció va ser fulminant: l’emperador va
ordenar que fóra mort per decapitació, sentència que se li aplicà a la via
Aurelia Antica de Roma.

 
El papa Símac (498-514) va
construir una basílica a l’indret on va tenir lloc el martiri del sant. Segurament
a causa de l’exemplaritat de la seua mort, era costum acudir a la tomba, ja que
es deia que tenia el poder de desemmarcarar els falsos juraments. La traducció
medieval de la Llegenda
àuria, de Jaume de Voràgine, així ho recull: “si ningú vol jurar falsament, que
ans entra dins cor de la esgleya on és lo vas de sent Pancraç, que.l pren lo
diable”. Posteriorment, ha estat convertit en el sant de la salut i la feina, coses
poc relacionades, com hem pogut veure, amb la seua vida o la seua mort.

 
Les seues relíquies,
durant l’Edat Mitjana, tingueren una veneració inusual. El seu cos fou disputat
pel cap baix per vint esglésies italianes i franceses, i el seu crani, unes
altres deu; diferents ossos del seu cos, innombrables temples. A Sant Joan de
Letran es va venerar el seu cap des del 850 fins al 1966, quan Pau VI va
considerar que era l’autèntic i va ordenar que fóra dipositat al temple d’on
era originari, a la Via Aurelia
Antica de Roma.

 
PD: Done les gràcies a Roger
Costa Solé que ha estat qui, amb el seu llibre, m’ha il.lustrat sobre sant
Pancraç i us ho he pogut contar a vosaltres. Bon dia.