Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Aquest temple parroquial va ser una de les mesquites que, tot just conquerida la ciutat de València a l’octubre de 1238 , el rei Jaume I va disposar que l’Arquebisbe de Tarragona , Pere d’Albalat , les dediqués al culte cristià . Al principi va ser un modest recinte, amb altars senzills . A la concòrdia de 1245 ,

apareix Pere Ximénez , com a rector de Sant Llorenç. Ben aviat es va observar que les necessitats del culte catòlic exigien un local nou . Davant això el bisbe de València , Andreu d’Albalat (1248-1276) , va manar enderrocar el vell edifici de la mesquita i va construir un nou temple més capaç que l’anterior , però encara va quedar reduït i modest , atesa la nombrosa feligresia que havia d’atendre . L’obra devia quedar acabada en 1276 .
 

Aquesta església va tenir a través dels temps diverses restauracions sent la més important la que va començar en 1682 i va acabar a l’agost de 1684 . A la volta va plasmar la seva pintura Antoni Palomino . D’aquesta època data l’actual altar major de la mateixa , bell exemplar d’estil xorigueresc valencià, amb un cor grandiós . El primitiu campanar es va enderrocar a finals del segle XVII , en 1746 l’arquitecte Josep Mínguez va dirigir les obres de nou de planta hexagonal , d’uns 44 metres d’altura , amb quatre cossos . Aquesta fou rematada per un caputxí amb un penell en el el qual es pot albirar la imatge de Sant Llorenç amb una graella . Tenia com accés des de l’exterior al temple tres portes lateral: una que dóna a la part que recau a la plaça, que està adornada d’un cos d’arquitectura i sobre la cornisa té una fornícula , en la qual hi ha col · locada una imatge de Sant Llorenç i la principal i la de la Comunió que comunicaven amb el carrer anomenat fins fa uns anys de Sant Llorenç .

 

Per construir la capella de la Comunió mossèn Nicolau Catalá de Valeriola el 28 de gener de 1488 va cedir un tros del solar que posseïa al costat de l’església. L’església era d’ una sola nau , amb quatre arcs a cada costat . D’entre les capelles que tenia , destacava la de Sant Francesc , que era del gremi dels sabaters , s’adornava amb profusió i de bona forma, així com la immediata de Sant Gil , cotitular de la parròquia on hi havia establerta una antiga confraria .

En la reconstrucció de parròquies de la ciutat de 1902 la titularitat de la parròquia de Sant Llorenç , es va traslladar a l’antic convent dominic de la Mare de Déu del Pilar .