Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Sant Joan: la flama de la llengua

             La flama que davalla des del cim del Canigó i s’escampa per totes les contrades dels Països Catalans recorda una altra flama: la llengua que ens és comuna, que hem de mantenir sempre encesa amb un esforç de cada dia i no d’un cop a l’any i que hem de fer tots: cadascú en el seu lloc, hauria de ser un militant de la llengua.

            Sí que hi ha figures senyeres. N’assenyalaré dues. El mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que ens honora a tots amb el seu treball amagat, indefallent i extraordinari. I el valencià Josep Lluís Bausset, que moria el dia 3, a tocar dels cent dos-anys, amb una llarga militància des de la seva joventut: ja l’any 1932, com a representant de l’Agrupació Valencianista Escolar, s’adherí a la signatura de les Normes de Castelló (versió valenciana de les Normes de Pompeu Fabra a Catalunya). Fou, amic de Sanchis Guarner i de Joan Fuster, i, com Massot, d’una gran discreció, que va fer que Joan Fuster escrivís: «Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià». Va participar com a tinent farmacèutic en l’exèrcit republicà i va ser  processat l’any 1939 per la Comision Depuradora de Cooperadores de la Rebelión i empresonat. Vicent Partal, recordava que el Nadal passat va rebre’n una felicitació on deia: «Sóc un home de principis i no deixaré d’estimar-me la llengua i el meu poble fins que Nostre Senyor em lleve l’alè». I Nostre Senyor se’l va endur pocs mesos després de la seva esposa, que estimava amb deler.

            De Josep Massot només recordaré que en la festa del lliurament del Premi d’Honor va reafirmar que tota la vida ha treballat per a nostra llengua i cultura i es va manifestar al costat d’aquells germans seus que a Mallorca la defensen avui contra les envestides del President Bauzà. I que, tot i que la situació actual és difícil, sobretot a València i a Mallorca, però també al Principat, ell, tanmateix mira el futur amb optimisme. I el Palau va esclatar en uns aplaudiments que van durar uns bons tres minuts.
                                                                                                       

                                  Sant Jon és com una Festa Major dels Països Catalans, que ens agermana a tots. La flama que davalla des del cim del Canigó i s’escampa per totes les nsotres conrades recorda una altra flama, la llengua que ens és comuna de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb una extensió a l’Alguer, que hem de mantenir sepre encesa, sense plànyer-hi esforç de cap mena. Un esforç constant, que no és cosa d’un cop a l’any, sinó d’un dia a dia, i que no podem delegar en uns especialistes ni en unes institucions, sinó que hem de fer tots: cadascú en el seu lloc, hauria de ser un militant de la llengua.

                                   Dos testimonis, tots dos cristians. N’hi afegiré dos altres, aquests del Principat: Antoni M. Badia i Margarit i Josep Maria Ainaud de Lasarte, distingits fa tres mesos amb la medalla d’or de la Ggeneralitat  fer la seva dedicaicó constant a la llengua, la cultura, la hsitòria i la promoció dels millors valors cívics. Tots plegats ens honoren i ens comprometen a sumar també el nostre esforç personal per mantenir encesa i viva la flama de la llengua.