Una antiga tradició el situa a la península Ibèrica, fins arribar a Galícia, encara que no convertí gaire gent. De tornada, a Saragossa, la Mare de Déu que encara vivia, se li presentà per confortar-lo i li deixà el pilar on ella havia reposat. Així és com comença l’advocació de la Mare de Déu del Pilar. Un cop martiritzat, fou col.locat en una barca sense timó per confiar-ne el guiatge a Déu. I així és com arribà a Galícia. Els seus deixebles, després de no poques dificultats, li van poder donar sepultura definitiva. El 813, un cop reaparegut el sepulcre, esdevindrà un lloc de peregrinació paral.lel a Roma i Jerusalem. Alfons III erigí la primera basílica en el seu honor.
Una cosa que cal saber és que de vegades s’ha contraposat sant Jordi a sant Jaume, quan ambdós simbolitzen en les tradicions que se’ls han atribuït un paper de lluita amb l’inframón (el drac amb sant Jordi i els exèrcits meridians amb sant Jaume) per salvar les ànimes i portar-les a la salvació. Tots dos són sants psicopompos o transportadors d’ànimes.
Encara que s’ha associat sant Jaume a Castella i a Espanya com a estat, els antics camins de sant Jaume de Galícia han deixat empremta en més de seixanta pobles catalans que celebren per sant Jaume la festa major.
Una celebració molt significativa és la dels Fanalets a Lleida, en què el vespre abans de la festa els xiquets fan una processó amb fanalets fins a la catedral, passant per la capella del Peu del Romeu, on la tradició situa sant Jaume intentant treure’s una punxa clavada al peu. Com que era de nit, els àngels van baixar a fer-li llum. Aquest fet, així com la festa, infantilitzada, amaguen darrere seu un guiatge dels difunts amb llums. La Via Làctia, considerada tradicionalment el camí cap als avantpassats, es coneix com el camí de Sant Jaume, i el cavall blanc ha estat en època preromana el missatger i el transportador dels difunts.
PD: Done les gràcies, de nou, a Roger Costa i Solé pel seu guiatge amb el Gran Llibre dels Sants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El dia de sant Jaume és un dia assenyalat, parabapapà parabapapà, parabapapà papà papà! (se suposa que això representa el so d’una trompeta)
Anys arrere (la meua família conserva una foto d’un d’aquests esdeveniments, a finals dels cinquanta) hi havia el costum, si més no a Xàtiva, d’anar-se’n a dinar vora riu el dia de sant Jaume: un paella, quina altra cosa havia de ser! S’hi aplegava com més família millor, i el fet més representatiu de la diada, ritual si voleu, era que es menjaven els primer melons d’Alger de la temporada (quan els melons maduraven i es menjaven en el seu temps).
Salutacions
I el nom, fins fa no massa, de l’escola on vaig estudiar – ara es diu “El Castell”, o simplement “l’escola d’Almoines”, tan famosa últimament.