Avui l’Església celebra la festivitat del fundador dels Claretians, orde religiós que agafa el nom del cognom d’aquest sant català. Si el duc al meu bloc, és perquè, durant els cursos 1968-69, 1969-70 i 1970-71 vaig ser alumne del Col.legi Claret de Xàtiva (avui convertit en Seminari Menor de l’Arxidiòcesi de València). Quan jo vaig ser-ne alumne encara depenia de l’orde religiós dels Fills de l’Immaculat Cor de Maria.
La meua incorporació al Col.legi Claret fou bastant de pura casualitat. Aleshores era escolà al poble i, en unes de les vacances que agafà el rector de la parròquia, Don José Escrivà Giner, natural de Carcaixent i avui secularitzat, vingué durant aquests dies a celebrar missa el P. Francisco Ma García Blas (+) (CMF, del Col.legi Claret, de Xàtiva), malauradament difunt avui a causa d’un accident que el tingué en coma durant quasi un mes i que fou provocat per un camió que s’endugué per davant el cotxe que conduïa (quan residia a Alagón), i em féu la pregunta següent: “Vols vindre al Col.legi?”. No cal dir que me la féu en castellà, encara que parlava un correctíssim català aprés durant els anys d’estada a Tarragona, on fou ordenat sacerdot pel cardenal-arquebisbe Benjamín de Arriba i Castro. A la qual cosa li vaig dir que sí. I així, una vegada fets els tràmits, m’hi vaig incorporar el curs 1968-69, a l’edat d’11 anys en 1r de Batxillerat. I fiu molt feliç durant la breu estada en aquest col.legi regit pels PP Claretians. Quan vaig acabar 3r de batxillerat havia, com a CMP que era, de continuar al Col.legi-Seminari de Calataiud. Durant la meua estada a Xàtiva el Col.legi fou dirigit i n’era superior el P. Carmelo Astiz, avui es troba a la República Dominicana.
Pel que fa al P. Claret, cal dir que fou arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d’Isabel II i, a part de fundar l’orde dels claretians, fundà l’orde de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes. I ara copie un fragment de la wikipèdia:
“Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona; la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Amèrica o Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma i intenta ingressar en un orde missioner, però la seva feble salut va fer que no fos acceptat per la Congregació de Propaganda Fide ni pels jesuïtes.
Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d’un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau; n’és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d’apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en el mateixa direcció. El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l’apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.
Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, és consagrat a Vic el 20 de maig de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: organitza l’església local, lluita contra l’esclavitud i crea granges-escola per a infants desemparats, a més de promoure caixes d’estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en la missió, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s’estableixen a Cuba el 1855.
El 1856, l’1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín. Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. Llavors, viu a Madrid i aprofita els viatges de la reina per predicar al poble, i als religiosos i capellans d’altres llocs. La reina el nomena en 1859 patró del Reial Hospital i Església de la Mare de Déu de Montserrat a Madrid.
Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina. Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I, on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Va passar els seus últims dies al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona, on va morir el 1870.
Va ser canonitzat per Pius XII en 1950.”
Us deixe finalment uns paràgrafs del capítol 34 de la seua Autobiografia:
“L’amor de Crist ens estimula i constreny a córrer i volar amb les ales del Sant Zel. El veritable amant estima Déu i el seu proïsme. El veritable zelador és l’amant mateix, però en grau superior, segons els seus graus d’amor, de manera que, quant més amor té a major zel és compel.lit… Jo em dic a mi mateix: un fill de l’Immaculat Cor de Maria és un home que crema en caritat i que crema per on passa; que desitja eficaçment i procura per tots els mitjans, encendre a tot el món en el foc de l’amor diví.”
PD: La fotografia és de la façana del Temple-Sepulcre de Sant Antoni Ma Claret a Vic.
