Els Papers de Santa Maria de Nassiu

     JOSEP MIQUEL BAUSSET 

     Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià en referència al sant abat, un dels sants més populars de la nostra terra. La prova d’això està en la multitud de festes i d’ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres. 
Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat, amb les Santantonades d’El Forcall o la Todolella i la Matxà de Borriol. També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor a Sant Antoni: Benissa amb la fira i el porrat de Sant Antoni, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Pego i Xixona i els seus porrats, Benicarló, Muro d’Alcoi i la seua fireta, Borriana, l’Alcúdia, Alcoi i la romeria a l’ermita del sant, Elx, Onda, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets, Beneixama, Benigembla, Balones, Xàbia o Finestrat. 
Un cas particular és del rei Pàixaro que encapçala la cavalcada de Sant Antoni a Biar. Com explica el professor Gabriel Sansano en el seu llibre “Joc, Ball o Danses del Rei Pàixaro”, aquest és un personatge coronat i barbut, que recorre a cavall els carrers de Biar (plenes de fogueres) llançant vítols a Sant Antoni i convidant als veïns a prendre part en la festa. En la comitiva hi ha també dos palafreners i dos dansadors, que van al davant, una vintena d’atxes o torxes i els dolçainers. També és important destacar l’ermita del sant a Biar, del temps de la reconquesta. O les romeries de Mutxamel, Xixona o Alcoi a les ermites del sant monjo.
Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Va ser Sant Atanasi qui escrigué la “Vida d’Antoni”, on presenta l’experiència que va fer aquest monjo, caracteritzat pel seu despreniment i per la confiança en Déu en la lluita contra el Mal. I és que Sant Atanasi volia presentar la vida d’Antoni, com un model i un exemple per als monjos en el combat contra el Maligne. Per això són molts els refranys referits a la lluita i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: “Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u”. I també: “Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni”.
Antoni, nascut a Egipte el 251 al si d’una bona família, sentí a l’església la lectura d’unes paraules de l’Evangeli, i renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d’Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou “amic de Déu”, theophiles.
Després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se’n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d’ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu “desert interior”, per viure sol, centrat en l’oració i la lluita contra el Mal. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va acabar el 356 quan morí en la pau de Déu. 
La simpatia que Antoni tenia i l’afecte amb que tots l’estimaven creixia dia a dia. Al capítol 71 de la “Vida d’Antoni”, Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l’alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia feia que els qui l’anaven a visitar se’n tornaren amb la pau al cor. Tots els seus gestos i les seues paraules no tenien res de crispat, de tens o de tràgic. La seua vida era plena de naturalitat, de serenitat i de sentit de l’humor.
Avui, Sant Antoni ens ensenya que el monjo (i també el cristià) no es troba mai sol en el combat contra el Mal, ja que l’Esperit de Jesús és present com a llum i com a força i per això ens és un model en el seguiment del Senyor.