Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

SACERDOTS I MA VIDA (continuació)

El curs 1967-68 comence els estudis de batxillerat al Col.legi Claret, de Xàtiva (La Costera). Aleshores pertanyia, com diu el seu nom, a l’orde CMF, Fills del Cor de Maria, altrament coneguts com a Claretians. El seu fundador fou el bisbe Antoni Ma Claret, català. Del fundador vull destacar una frase que en aquells anys de postguerra i franquisme em va cridar l’atenció: "Si una persona es pot condemnar en català, també ha de poder parlar amb Déu en català" (no sé si és literal però recull molt bé el que volia dir Sant Antoni Ma Claret. Vaig arribar al col.legi per l’interés que demostrà el P. Francisco Ma García Blas (DEP). Aquest frare que jo no el vaig conéixer mai vestint sotana ni tampoc de capellà (i penseu quins anys eren!) va fer molt per mi i per la meua vida. Si no l’haguera conegut no sé si haguera estudiat i aleshores la meua vida podria ser molt diferent a la que és.

Al Col.legi Claret vaig romandre tres cursos (1r, 2n i 3r de batxillerat). El P. Paco em donà classe de francés (els tres cursos) i de religió (el 1r). Recorde amb afecte algun frare i també algun professor/a. Ja tinguérem en aquells anys alguna professora (de Geografia de 2n, per exemple) i algun professor (Rafael Cano, de matemàtiques en 3r). I pel que fa a frares-professors recorde el P. Sanz (de matemàtiques i ciències naturals). Era el terror. Però vist en la distància no era tan terrorífic com quan tens 11 anys. El P. Carmelo Astiz (director i superior de la comunitat) també el recorde amb afecte. No m’impartí mai classe, però com que era el superior i director havies de tenir-hi contacte, i l’has de recordar. Del P. Monreal (geografia) recorde que, quan feia un examen, ens deixava sols a l’aula i a la fi acabàrem copiant tots els seus alumnes en aquesta assignatura. Sort que la geografia s’aprén viatjant. Recorde també el P. Saturnino, que començà donant-nos francés en 1r, però a les dues setmanes ho deixà i passà a impartir una altra assignatura en uns altres cursos. Recorde molt bé el P. Adelino (no n’estic segur del nom ara) Catalàn (del cognom sí perquè era pràcticament el meu segon). Era el que s’anomenava Prefecte de Disciplina. Un home recte i eficaç en qualsevol tasca que li encomanaren. I algun que altre frare i professor, però no vull allargar-me.
Sols faré referència a una professora, Nieves Escamilla, de geografia, sols estigué un mes o mes i mig. I després fou famosa perquè ja inspectora d’educació, a l’any 1978 -més o menys- prohibí de fer servir per part del professorat i alumnat a les classes i HORES DE PATI el valencià al poble de Barx (La Safor). Ja deu estar "FELIÇMENT" jubilada tan gran "inspectora".
Del P. Paco (Francisco Ma Garcia Blas) tot el que puc dir és bo i em quedré curt. Fou un més de la família. Vull dir que venia per casa quan volia, que no era tant com nosaltres desitjàvem. Tenia un gran sentit de l’humor. Al seu costat no es podia estar trist. Com a professor fou un professor competentíssim. I humanament no tindria prou adjectius per qualificar-lo. Amb ell pràcticament conéguerem la meua família tot el país: Barcelona, Andorra, Sevilla, Madrid, Conca, Granada, etc. És a dir, cada estiu féiem una eixida i ell ens acompanyava. En fi, què voleu que us diga més.
Quan passaren els tres primers cursos fou destinat a Calatayud (Saragossa). Aleshores se’m plantejà un dubte continuar a l’institut de Calatayud i cursar els estudis a l’INEM de la mateixa ciutat. Bé, açò si no dic que era postulant, no ho acabareu d’entendre. Fiu postulant dels Claretians tres cursos. De fet, els religiosos solen signar amb el seu nom -clar- i afigen l’orde a què pertanyen. Per exemple, un benedictí afig OSB, un franciscà OFM i un claretià CMF. I jo, com a postulant que era, afegia CMP. Vaig arribar a fer la matrícula de 4t de batxillerat a l’INEM -instituto nacional de enseñanzas medias- de Calatayud. Però la família i el mateix P. Paco valoràrem el fet, i finalment decidírem que allò millor era continuar a l’INEM "José Segrelles" d’Albaida (La Vall d’Albaida), i que, en qualsevol cas, quan acabara el batxillerat ja podia decidir amb més llibertat si seguia o no amb l’orde. Ja us dic que no vaig seguir. Però això és una altra història. Història que igual algun dia us conte.
Aleshores comence el 4t curs a Albaida. Acabe el batxiller elemental. Faig 5é i 6é i COU. Acabe el batxiller superior. Faig les proves de Selectivitat. Fou el primer any que es feren tal i com -això sí amb variacions- han seguit fent-se fins avui. I em matricule en Filologia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València.
El P. Paco continuà en contacte amb la família i amb mi. A l’any venia unes dues vegades a casa i al poble de Benicolet, on era estimat per pràcticament tot el poble. Casà dues cosines germanes meues. Li donà la 1a Comunió i casà també la meua germana. Encara està feliçment casada i amb dues filles que són la glòria. No pogué fer la Missa de soterrar del meu avi patern perquè el 6 de setembre de 1975 -dia del soterrar- es trobava a França. Després d’uns anys a Calatayud fou destinat a una Casa Conventual de l’Orde a Madrid. Allí féu estudis -vull dir amplià- de Teologia. Fou ecònom d’aquesta comunitat religiosa. Seguírem, com no podia ser d’altra manera, en contacte i veient-nos unes dues vegades a l’any (i escrivint-nos… aleshores no hi havia açò de l’internet). Després fou destinat, a petició de l’aleshores bisbe de Osca a Tierrantona. Allí duia uns 20 poblets amb altres dos frares claretians. Allí no el vaig visitar mai. Però en un viatge dels que faig durant l’estiu estiguí a la porta de la que havia estat sa casa durant aquests anys. No poguí entrar perquè el capellà d’aleshores no vivia al poble. I la casa romania tancada.
Després d’uns anys a terres d’Osca, fou destinat a Alagón (Saragossa). Ací duia la parròquia del poble, feia classes de religió a l’ies, participava en Comunitats de Base, etc. I l’any 1992, durant l’estiu, el vaig visitar al convent d’Alagón. Fou el nostre comiat sense saber-ho. Estiguí amb ell unes 24 hores. Jo anava a Navarra de turisme. Però si haguera sabut el que havia de passar aqueix setembre, hauria estat la setmana sencera a Alagón. Me’n vaig acomiadar. Li vaig dir que ens voríem prompte. I al mes de setembre, una nit anant a un poblet prop d’Alagón, per a una reunió dels grups cristians que duien un grup de capellans de la zona, un camió no respectà un STOP i se l’endugué per davant. Estigué unes setmanes en coma i, finalment, morí. Sabem pels metges que no patí. Espere que així fóra perquè fou un home bo, un sacerdot de l’Església de Jesucrist -no de la de la jerarquia ni menys de l’actual- i no tinc més paraules.
Ací ho deixe per avui. I ja continuaré un altre dia aquest conjunt de posts.
Bon dia.

P.S.: La imatge és de Sant Antoni Ma Claret, fundador de l’Orde dels Fills de Maria i bisbe de Cuba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.