Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

11 de novembre de 2007
13 comentaris

SACERDOTS I MA VIDA (5)

Avui continuaré la sèrie amb els tres capellans que s’han fet càrrec de la Parròquia del poble i han estat pàrrocs també de Quatretonda. Han estat per ordre cronològic Don José Camps, Don Salvador Valls i Don Joaquín Espí.

De Don José Camps, nascut al poble de Vinalesa, sols diré que fou qui va "TRENCAR" amb una parròquia normalitzada en valencià. De la nit al matí, passà a fer-ho tot en castellà, sols el sermó dominical i els avisos els feia en la llengua del poble. S’ha de dir que això fou en contra de la gent (en compte entre ells, en aquell moment) més arrimada a la parròquia: lectors, cantors, senyores que anaven cada dia a la pregària del migdia i a la missa vespertina, etc.) Dic que érem una parròquia normalitzada en la llengua del poble gràcies a En Vicent Ribes i Palmero (DEP) i en Xavier Salinas Vinyals, actual bisbe de Tortosa. Tots dos, a qui dedicaré un post ben merescut, romangueren al poble un any i tres mesos i, a més d’apropar-nos el Crist de veritat, no el de la jerarquia, normalitzaren tota la litúrgia de la parròquia (cants, pregàries, etc. fins i tot una missa cantada de difunts), i el que és més important: sense cap tipus de problema.

Doncs, com us deia, de Don José Camps sols recorde aquest fet: passà al castellà sense donar cap explicació. Mireu si la cosa va ser "contra natura" (i passeu-me l’expressió) que, juntament amb unes altres persones, jo duia un grup de Confirmació. I la vespra preparant les lectures, pregàries i cants, li vaig demanar que, per favor, deixara que els confirmands feren alguna lectura en la llengua del poble. NO ENS HO VA PERMETRE. Al dia següent, tot en la llengua de l’imperi, aqueixa que no ha estat mai imposada, segons algunes i alguns. A partir d’ahí vaig trencar amb la parròquia (i cada u que entenga el que vulga). De coses bones en faria Don José, no ho vaig a negar. Però recorde que, durant les festes de l’estiu del 91, amb majoria absoluta del PSOE (i a petició del regidor de Cultura i Festes d’aquell moment, i coneixedor el Sr. Alcalde) vam intentar una negociació perquè el P. Vicent Faus, en aquell moment Director de l’Escolapia de Gandia i descendent del poble, predicara la missa i es fera en valencià. No ho va permetre. Sols ens deixà que duguérem el P. Vicent Faus a predicar. Però no tingué la deferència d’esperar cinc minuts perquè aquest frare escolapi arribara i es revestira, començà la missa sense el P. Faus a l’altar.

De Don Salvador Valls, poc puc dir: una vegada me’l vaig trobar a Casa Clareta dinant amb uns familiars. El veia pel poble, en alguna celebració litúrgica, etc. El tema lingüístic continuà igual: sols es fa en valencià el sermó i els avisos. Perquè us feu una idea del tipus de personatge que és us diré que la major part dels quasi set anys que mon pare estigué impedit a casa per l’ictus cerebral, sols vingué una vegada a veure’l i donar-li la comunió. Una sola vegada. I no era perquè la gent més apropada a l’església no li ho deia. Però preferia fer altres coses. Sols us haig de dir que Don Víctor Arias, rector fill del poble, vingué a veure’l quasi cada vegada que feia una estada d’hores i/o dies al poble. Que una vegada vingué acompanyat de Monsenyor Rafael Sanus a casa. I que fins i tot N’Enrique Benavent Vidal, bisbe auxiliar de València i amic, també féu les visites  que pogué, com a rector i després com a bisbe a mon pare, mentre mon pare estigué impedit, Però el capellà del poble sols una vegada.

Aquesta vegada fou "històrica" (ho dic a l’estil de Canal 9). I us diré per quin motiu. Mon pare, per la malaltia tenia estones impossibles, però alguna vegada, i sobretot si tenia visita recobrava la lucidesa de manera meravellosa, i el dia que Don Salvador Valls, de Cocentaina -per cert-, es dignà a fer-li la visita. Mon pare es comportà correctament, parlàren, etc. I quan ja se n’anava, li digué: "Espere que la pròxima visita que em faça, com que ja sap on visc, no es faça tant d’esperar". No hi hagué pròxima.

I de Don Joaquín Espí, d’Agullent, poc puc dir. Fa uns dos anys que està entre nosaltres. Celebrà el soterrar de mon pare, ha continuat la litúrgia igual que els dos anteriors: valencià per a sermons i avisos. Com si Crist no entenguera la nostra llengua. I ens n’ha fet alguna de les seues. Per exemple, un dia es deixen una estufa de gas tota la nit apagada però eixint-se’n el gas, eren dies de Nadal, quan al dia següent ve a celebrar missa -i ho sé bé perquè feia uns dies que mon pare havia mort i la intenció de la missa era per ell-, ens trobem que, amb l’olor a gas que feia, no podia celebrar, que demà ja veuríem -era dissabte-, i tancà l’església i se n’anà. A l’endemà, diumenge, com que seguia fent olor, tampoc no hi hagué missa. En fi, que Déu ens done paciència per "aguantar" més del que podem, com sol dir la gent gran.

Bon dia.

NO POT SER: ÉS CERT!!!!
04.05.2006 | 7.01
A General
SANT BENET
11.07.2012 | 5.01
A General
DIVENDRES DE NOVEMBRE
10.11.2007 | 9.51

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. ‘fer la missa en la llengua del poble’. és curiós com un concepte tan sezill no arriben a entendre’l. O no volen entendre’l. Pot ser com la ‘unidàdespanya’ és més sgrada que la santissima trinitat cal fer les misses en la ‘lengua del imperio’ per evitar-se beatos independentistes o alguna cosa així… Curiós com coincideixen amb el PP….
    Allunyar-se de la llengua del poble és oblidar-se, és ignorar la realitat d’allà on prediquen la ‘paraula de Déu’. No poden ignorar que és un problema molt gros que tenen. Després s’estranyaran que la gent no va a missa, que falten retors… però lo últim, lo últim, lo últim… serà admetre que van molts anys retrassats a la resta de la societat.
    amén

  2. He llegit l’escrit i m’he vist molt reflectit.

    Quanta gent jove es deixa l’església, s’allunya, precisaament per no trobar-se a gust en una institució que no s’encarna en la llengua i cultura del poble.

    Després, quan passe el temps s’en penediran…

  3. He llegit l’escrit i m’he vist molt reflectit.

    Quanta gent jove es deixa l’església, s’allunya, precisaament per no trobar-se a gust en una institució que no s’encarna en la llengua i cultura del poble.

    Després, quan passe el temps s’en penediran…

  4. M’agrada molt el q’escrius sobre ta vida .Jo vaig estudiar tambe´als frares a Valencia (als pares Camils) l’any 66-67.El 67-68 vaig annar al seminari de Montcada , vaig coincidir amb un amig que’s deia Vicent Benavent Vidal ,potser es familia del bisbe .Parlant d’altres coses ,m’interesaria si pots i vols que’m donares la teua opinio´sobre Pere Casaldaliga (perdoneu les faltes )

  5. Quanta falta fan comentaris com el teu! Gràcies per les coses que dius de l’amic Vicent. El vaig conéixer bé perquè col·laboràrem en l’edició d’un llibre, a banda d’altres col·laboracions. Potser no has conegut més capellans com Vicent, però t’assegure que n’hi ha, i no poquets. I hauríes de saber com patim per fer normal la llengua de la litúrgia i la pregària, però bé saps que la gent que ens demana la missa en valencià no ve a missa, i la gent que ve, no la vol. Alguns també ens podríem haver-hi allunyat, com altres assenyalen, però continuem fent tant com podem (que és realment ben poc, però no volem claudicar). Tu i els qui t’escriuen teniu raó en moltes coses, però, i estar en l’ull de l’huracà? Els capellans de la diòcesi de València hem eixit del poble i el poble (a qui tant inviquem sovint) és com és i no cal dir-te com pensa; mentrestant, els sacerdots no som titans i, sense ajuda o amb tanta adversitat, fins i tot dels que ens són teòricament pròxims, ja em diràs. Gràcies per tot, de bona veritat… i avant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.