Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El passat 30 de desembre i a l’edat de 103 anys, va morir la Dra. Rita Levi-Montalcini.

Rita Levi va nàixer a Torí, capital del Piemont, el 22 d’abril de 1909. va ser professora universitària, neuròloga i Premi Nobel de Medicina l’any 1986. Descendent d’una família d’origen sefardita, inicià les seues investigacions (a la mateixa habitació on dormia) sobre els axons embrionaris, és a dir, la prolongació  citoplasmàtica de les neurones. Durant la II Guerra Mundial, per la seua ascendència jueva, va haver d’emigrar d’Itàlia a Bèlgica.

El 1947 se n’anà als EEUU a treballar  al laboratori Víctor Hambueger, de l’Institut de Zoologia de la Universitat de Washington. A la Universitat de Saint Louis, el 1952 descobrí el factor de creixement, és a dir l’ordre que necessita una cèl·lula per iniciar la seua reproducció, treball pel qual va obtindre el Premi Nobel l’any 1986.

L’any 1962 va tornar a Itàlia, on dirigí el Centre de Recerca Neurobiològica. Posteriorment, l’any 1978 es va fer càrrec de la direcció del Laboratori de Biologia Cel·lular.

Rita Levi-Montalcini

Abans de complir el Centenari del seu naixement, la Dra. Rita Levi va concedir una entrevista que, per la seua importància, m’agradaria donar a conèixer als lectors de Raons i paraules, ara que ens ha deixat esta dona, exemple de saviesa i de llibertat.

“Com celebrarà els 100 anys?

Ah, no sé si ho viuré! Però a mi, allò que més m’interessa és el que faig cada dia.

I què fa?

Treballe donant beques a xiquetes africanes perquè puguen estudiar i prosperar, elles i els seus països. I continue investigant, continue pensant….

No es jubila?

Mai!! La jubilació està destruint cervells!! Molta gent es jubila i s’abandona… I això mata els seu cervell!

I com està el seu?

Igual que quan tenia 20 anys ! No note cap diferència ni en il·lusions, ni en capacitat. Demà me’n vaig a un congrés mèdic.

Però tindrà alguna limitació genètica?

No!! El meu cervell prompte tindrà un segle…però no coneix la senilitat. El cos s’ompli d’arrugues, és inevitable, però el cervell no!!

Com ho aconsegueix?

Tenim una gran plasticitat neuronal: encara que moltes neurones moren, les altres es reorganitzen per mantindre les mateixes funcions. Per això cal estimular-les.

Com podem fer-ho?

S’ha de mantindre el cervell il·lusionat, actiu, l’hem de fer funcionar. Així mai es degenerarà.

I viurem més anys?

Viurem millor els anys que podem viure, que és el que més interessa. La clau és mantindre viva la curiositat, tindre passions, projectes….

Vostè va descobrir com creixen i es renoven les cèl·lules dels sistema nerviós….

Sí, en 1942. Ho vaig anomenar factor de creixement nerviós (nerve growth factor) i per això el 1986 em van donar el Premi Nobel de Medicina.

Com va ser que una xiqueta italiana, als anys 20 del segle passat es convertira en una neurocientífica?

Des de xicoteta, vaig tindre molt d’interès en estudiar. Mon pare volia que em casara, que fóra una bona esposa, una bona mare….I jo no ho vaig acceptar. I li vaig dir que volia estudiar

Son pare es va enfadar?

Sí. Els meus germans eren molt intel·ligents, i jo em sentia inferior a ells. El meu exemple, aquell a qui jo volia imitar, era el metge Albert Schweritzer, que estava a l’Àfrica per lluitar contra la lepra. El meu desig era ajudar als qui més sofrien. Eixe era el meu somni! Hui en dia estic ajudant a xiquetes africanes perquè puguen estudiar. Lluitem contra les malalties, sí, però tot anirà millor si s’acaba l’opressió que pateixen les dones.

Existeixen diferències entre el cervell de l’home i el de la dona?

Només en les funcions cerebrals relacionades amb les emocions, vinculades al sistema endocrí. Però pel que fa a les funcions cognitives, no hi ha cap diferència.

Per què no hi ha més dones científiques?

N’hi ha més del que ens pensem. Molts descobriments científics atribuïts als hòmens, les van fer les seues dones, les seues filles o germanes.

De veritat?

Abans no s’admitia la intel·ligència femenina i la deixaven a l’ombra. Hui, feliçment, hi ha moltes més dones que abans en la investigació científica. El món ha millorat una miqueta. Durant el feixisme vaig haver d’amagar-me. Però no vaig deixar de treballar. Vaig construir un laboratori al meu dormitori. I vaig descobrir l’apoptosi, que és la mort programada de les cèl·lules.

Per què hi ha tant als percentatge de jueus entre els científics i els intel·lectuals?

L’exclusió va fomentar en els jueus els treballs intel·lectius: poden arribar a prohibir-ho tot, però no que pensem!!

Com s’explica la barbàrie nazi?

Hitler i Mussolini  van saber parlar a la gent, i els van escoltar pel predomini del cervell emocional sobre el neocortical, l’intel·lectual. Manipularen les emocions, no les raons!!

Passa això encara?

Clar! Per què creu que en moltes escoles dels EEUU s’ensenya el creacionisme en compte de l’evolucionisme?

Per què som més intel·ligents que fa 50000 anys, però no més bons?

Vivim com en el passat, com fa 50000 anys, dominats per les passions i pels impulsos de baix nivell. No estem controlats pel component cognitiu, sinó per l’emotiu, l’agressiu. Som animals guiats per la regió límbica del cervell, substancialment igual en hòmens i en animals.

Aconseguirem un dia curar l’alzheimer, el pàrkinson, la demència senil?

El que aconseguirem és frenar, retardar, minimitzar totes eixes malalties.

Qui és el seu gran somni?

Que un dia aconseguim utilitzar al màxim, la capacitat cognitiva del cervell.

Quina ha segut la millor cosa de la seua vida?

Ajudar als altres. Si assumim una visió catastrofista de l’home, estem perduts! Jo també em trobe interiorment incapaç de ser optimista, però ho hem de ser, coste el que coste!! Hi ha que mantindre la confiança en el futur. 

Ací acaba l’entrevista amb esta extraordinària dona!!

Quan tenia 102 anys, la seua vista ja era deficient i necessitava de la seua secretària per treballar en internet. Amb tot, conservava una admirable vitalitat, ironia i lucidesa. Amb 102 anys encara cada matí anava a treballar a la fundació European Brain Research Institute-Rita Levi Montalcini (EBRI) que ella mateix presidia. I per les vesprades anava a les oficines d’una fundació que va obrir el 1992.

El treball i la vida de la Dra. Rita Levi és un estímul i un exemple per a la nostra societat: una dona activa, il·lusionada i optimista.

Amb la seua mort, ens deixa com a llegat el seu treball i la seua lluita a favor de la llibertat!!