Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
6 de novembre de 2008
Sense categoria
3 comentaris
RECURSOS PÚBLICS
En temps de crisi els nostre representants públics -la major part- no miren prim a l’hora d'”invertir” els nostres diners. Així les Corts Valencianes han licitat una nova pàgina web en 360.000 €. Per a què? Perquè les valencianes i els valencians disposem de tenda virtual, els diputats i diputades tinguen el seu blog -ja veurem quants el tenen actualitzat- i els ciutadans hi participem. Si tot això ha de servir perquè facen una política més acostada al ciutadà encara s’haurà de veure. Aquesta pàgina promet perquè els diputats podran rebre directament queixes i suggerències dels que els hem votat i a qui deuen l’escò, cosa que obliden massa prompte.
La crisi deixa en l’aire a la Safor els projectes per tal de construir més de 200.000 nous habitatges. Són els ajuntaments de la comarca que no renuncien a programar o desenvolupar més sòl per zones residencials. Així Vilallonga té un pla anomenat PLA DE LA FONT, amb 4.000 nous habitatges, Alfahuir, amb la Vall de Vernissa, amb 600, etc. Ja veurem quants arriben a bon terme.
Les pluges passades deixaren al descobert les deficiències de l’ies Jaume II el Just a Tavernes. La direcció del centre hagué de tancar la sala d’actes i hi hagué problemes a la resta de l’edifici. Mentrestant conselleria “programant” i contraprogramant” EpC.
Tot seguit us deixe algun comentari en format Carta al director sobre l’actualitat. Bon dia.
LA PEDRA I EL VIDRE, Víctor Baeta (LEVANTE-EMV)
La matinada del 13 d’octubre algú va llançar una pedra i va trencar un vidre de les finestres de la seu del Bloc Nacionalista Valencià. El 9 d’octubre pel matí vaig acompanyar el Bloc Jove en la processó cívica on rebíem els crits d’alguns titllant-nos de catalanistes i d’antiespanyols. En Gandia, dies abans, una altra pedra feria greument a una regidora del BLOC d’Alqueria de la Comtessa quan participava en un acte del Correllengua.
Per a un observador valencià no massa iniciat en la política, que són la immensa majoria, queda clar que aquestes agressions, aquestes i moltes altres que podríem enumerar, són conseqüència d’un conflicte. El que no tinc tan clar és que l’observador siga conscient que les agressions només tenen un sentit, sempre les pedres van cap el BLOC i altres, que són els que sempre reben.
Per a l’observador anterior, en un assimilació superficial de les informacions esporàdiques que rep, pot arribar a la conclusió que la pedra la llança un valencianista (espanyol naturalment) radicalitzat a un catalanista (no espanyol) també radicalitzat. La pedra és valencianista (espanyola) i el vidre trencat, o el cap ferit de la regidora, catalanista (no espanyol). L’observador, que és un ciutadà pacífic, afirmarà que el conflicte i la violència no són bones, però que la raó de la seua existència és la que ell ha deduït: un conflicte entre valencianistes i catalanistes. Així, simplificant. Perquè l’observador que de normal gaudeix quan guanya la selecció de Del Bosque, esborra del conflicte la paraula ‘espanyol’. Els radicals que s’enfronten són, simplement, valencianistes i catalanistes.
Però anem a aprofundir. No siguem el normal espectador. Siguem un observador informat. La pedra, a ningú se l’escapa, la llança un nacionalista espanyol militant disfressat de valencianista. Valenciano y español, deia la samarreta d’aquell que blasmava contra la bandera despenjada -des dels balcons de la Intersindical Valenciana- per la secció valenciana del partit català -de nació catalana diuen els seus estatuts- que lidera Puigcercós. Somos españoles y valencianos, se reafirmen els activistes anticatalanistes. I com de nació només pot haver una aquesta és naturalment, per a ells, la espanyola. Llavors qui llança la pedra resta clar qui és i com el Delegat del Govern també és espanyol, pelillos a la mar…
Però, i el vidre trencat? El vidre és catalanista? com l’observador normal arriba a deduir. És el BLOC catalanista? És la Intersindical catalanista, perquè des d’un dels seus balcons es va despenjar la bandera dels defensors de la nació catalana? Arribats a aquest punt he de confessar que, malgrat que pretenc ser un observador informat, no sabria que contestar. Els estatuts del BLOC -a l’igual que els d’ENV, Estat Valencià i RV-pve, el meu partit, – el defineixen com a sobiranista valencià. Aquests partits tenen com objectius:L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant l’aprovació d’una Constitució valenciana sobirana. Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra. És a dir valencianisme polític en estat pur. Llavors perquè els meus dubtes. Doncs perquè si malgrat tot els estatuts del BLOC em diuen que són valencians i només que valencians, la seua acció política, millor dit, la seua apàtica no acció política, els seus silencis, els seus seguidismes, el porten com cagalló – ni xixa ni llimonà – per les sèquies dels altres. Espanyolistes i catalanistes es barallen a casa nostra i nosaltres valencians, el valencianisme polític, d’espectadors. El mateix podem dir del silenci oficial de la Intersindical valenciana.
Aquesta indefinició li passarà factura al BLOC com li va passar a Unió Valenciana, que per no voler renunciar als seus vots espanyols ha desaparegut políticament. El BLOC per por a perdre els vots catalanistes també anirà desapareixent; perquè a l’igual que el valencianisme folklòric del PP es va engolir a UV, el catalanisme cultural del PSOE, ara més necessitat que mai, sabrà engolir-se, de mica en mica, el BLOC i, en l’operació, alguna molleta inofensiva políticament, li deixarà a eixe Gaminedes del PSOE que és l’ERPV. En el cas de la Intersindical -que no suposa cap competència política-, sinó els importa ser el sindicat del sector catalanista del PSOE, el seu futur pot ser prou brillant. Mentre nosaltres, el sobiranisme valencià, sense defallir continuarem la travessia del desert.
VICENT GISBERT; EL FILL DEL MEU AMIC (LEVANTE-EMV)
Feia molt de temps que no veia el meu amic. L´ultima vegada que ens van veure nadàvem en l´abundància i ara ens ofeguem en la crisi. En aquells moments, ens deixàrem entabanar per prestigiosos economistes i ens creguérem que sempre seríem rics, doncs tots gaudíem d´aqueix instrument meravellós inventat pel capitalisme, com és la targeta de crèdit. Però, com tota la vida, no aprenem, l´aigua torna al solc i, com diu la Bíblia, després d´uns anys d´abundància venen uns tants d´escasseses.
El meu amic em contava que està ajudant el seu fill a pagar la hipoteca de la vivenda. M´ho diu amb certa pesadesa ja que ell, a la seua edat, i després d´anys d´esforç hi havia aconseguit una acceptable situació financera que li permetia estalviar per la propera jubilació així com permetre´s algun que altre viatge a ciutats que de jove havia admirat com París, Londres o Berlí. Situació financera la seua que ara es veia, per ajudar el fill, regirà, havent de tornar a lligar-se el cinturó, com en altres temps que pensava que ja no tornarien.
Em contà que el seu fill un dia li va dir que anava a augmentar l´import de la hipoteca de la seua vivenda doncs volia comprar-se un cotxe nou. El meu amic, que d´economia no sabia més que el que la vida li havia ensenyat -per això és diu que sap més el dimoni per vell que per dimoni- va intentar fer reflexionar el fill en el sentit de que feia una operació econòmica perillosa, doncs anava avalar, amb l´únic patrimoni que tenia, un bé peremptori com era el cotxe. És a dir, que en el cas de no poder pagar la hipoteca, l´entitat financera on primer tiraria mà seria de la vivenda. Intentà convèncer-lo, en definitiva, que feia una operació econòmica que podria resultar ruïnosa en cas que les coses anaren malament.
El fill, no és que no comprenguera el raonament, és que no li interessava i, des de la suficiència d´aquells que no veuen necessari (bé per la seua joventut que creu que tot ho pot o bé perquè viuen sobreprotegits, com és el cas d´aquest fill) rebutjà els raonaments del pare amb arguments molt convincents. Li digué que no vivia en aquest món, que aquesta operació l´estava fent molta gent, que ja era hora de tindre un cotxe nou i que, a més, era el propi director de l´entitat financera qui li havia aconsellat l´operació.
El meu amic, dolgut, li recordà, sense mirament, que el lloc de treball que tenia era, sinó precari del tot, d´una gran precarietat, doncs depenia d´un sector que, tard o prompte, deixaria de créixer als nivells que ho estava fent i, sobre tot, que hauria de ser conscient de que pertanyia, per no tindre cap estudi, al grup de més risc per ser acomiadat en cas de crisi.
Evidentment, pel resultat, és a dir, per les quotes que el meu amic ha esdevingut en pagar, no tingué sort amb el fill. Aquest es comprà el cotxe, però, també, l´empresa en la que treballava al mínim rumor de crisi va començar a acomiadar treballadors, començant, com era previsible, per aquells que el meu amic havia definit de més risc, sent el fill, sinó dels primers, sí dels segons.
Aplegat en aquest punt, el meu amic no comprenia moltes coses. Primer, és clar, al seu fill. No acabava d´entendre que li passava pel cap, però el que menys entenia era com, amb la seua nòmina i amb el seu lloc de treball, l´entitat financera li havia, primer, concedit la hipoteca i, després, una ampliació. Segon, alguna responsabilitat haurien de tenir les entitats financeres, reflexionava en veu alta, doncs el que no es pot fer és mostrar el caramel a la gent i després, quan més estan gaudint, llevar-los-el. Si una entitat financera no sap calcular bé (al menys, amb prudència i responsabilitat) el risc de les seus operacions en bones mans està el pandero.
Però, el que més preocupava el meu amic era la reacció del fill. Sobre tot, pel que implicava de fracàs personal. Sempre havia intentat conculcar-li determinats principis anem a dir d´esquerres però, li caigué el món damunt, al sentir com el fill culpava els emigrants de tot el que li pasava. Deia que aquestos no sols, en el seu moment, havien fet abaixar els sous, sinó que ara estaven ocupant llocs de treball que pertanyien als espanyols. Com si el treball no tinguera més amo que el qui l´ofereix!.
Amb un sabor agredolç ens acabarem les cerveses. Aleshores recordarem com al feixista Le Pen a França el votaren molts com el seu fill i, per això, encara ens entrava més coratge pensant en l´actuació, si més no, irresponsable, de tots els qui havien estat alimentant una situació força insostenible a llarg termini.
Feia molt de temps que no veia el meu amic. L´ultima vegada que ens van veure nadàvem en l´abundància i ara ens ofeguem en la crisi. En aquells moments, ens deixàrem entabanar per prestigiosos economistes i ens creguérem que sempre seríem rics, doncs tots gaudíem d´aqueix instrument meravellós inventat pel capitalisme, com és la targeta de crèdit. Però, com tota la vida, no aprenem, l´aigua torna al solc i, com diu la Bíblia, després d´uns anys d´abundància venen uns tants d´escasseses.
El meu amic em contava que està ajudant el seu fill a pagar la hipoteca de la vivenda. M´ho diu amb certa pesadesa ja que ell, a la seua edat, i després d´anys d´esforç hi havia aconseguit una acceptable situació financera que li permetia estalviar per la propera jubilació així com permetre´s algun que altre viatge a ciutats que de jove havia admirat com París, Londres o Berlí. Situació financera la seua que ara es veia, per ajudar el fill, regirà, havent de tornar a lligar-se el cinturó, com en altres temps que pensava que ja no tornarien.
Em contà que el seu fill un dia li va dir que anava a augmentar l´import de la hipoteca de la seua vivenda doncs volia comprar-se un cotxe nou. El meu amic, que d´economia no sabia més que el que la vida li havia ensenyat -per això és diu que sap més el dimoni per vell que per dimoni- va intentar fer reflexionar el fill en el sentit de que feia una operació econòmica perillosa, doncs anava avalar, amb l´únic patrimoni que tenia, un bé peremptori com era el cotxe. És a dir, que en el cas de no poder pagar la hipoteca, l´entitat financera on primer tiraria mà seria de la vivenda. Intentà convèncer-lo, en definitiva, que feia una operació econòmica que podria resultar ruïnosa en cas que les coses anaren malament.
El fill, no és que no comprenguera el raonament, és que no li interessava i, des de la suficiència d´aquells que no veuen necessari (bé per la seua joventut que creu que tot ho pot o bé perquè viuen sobreprotegits, com és el cas d´aquest fill) rebutjà els raonaments del pare amb arguments molt convincents. Li digué que no vivia en aquest món, que aquesta operació l´estava fent molta gent, que ja era hora de tindre un cotxe nou i que, a més, era el propi director de l´entitat financera qui li havia aconsellat l´operació.
El meu amic, dolgut, li recordà, sense mirament, que el lloc de treball que tenia era, sinó precari del tot, d´una gran precarietat, doncs depenia d´un sector que, tard o prompte, deixaria de créixer als nivells que ho estava fent i, sobre tot, que hauria de ser conscient de que pertanyia, per no tindre cap estudi, al grup de més risc per ser acomiadat en cas de crisi.
Evidentment, pel resultat, és a dir, per les quotes que el meu amic ha esdevingut en pagar, no tingué sort amb el fill. Aquest es comprà el cotxe, però, també, l´empresa en la que treballava al mínim rumor de crisi va començar a acomiadar treballadors, començant, com era previsible, per aquells que el meu amic havia definit de més risc, sent el fill, sinó dels primers, sí dels segons.
Aplegat en aquest punt, el meu amic no comprenia moltes coses. Primer, és clar, al seu fill. No acabava d´entendre que li passava pel cap, però el que menys entenia era com, amb la seua nòmina i amb el seu lloc de treball, l´entitat financera li havia, primer, concedit la hipoteca i, després, una ampliació. Segon, alguna responsabilitat haurien de tenir les entitats financeres, reflexionava en veu alta, doncs el que no es pot fer és mostrar el caramel a la gent i després, quan més estan gaudint, llevar-los-el. Si una entitat financera no sap calcular bé (al menys, amb prudència i responsabilitat) el risc de les seus operacions en bones mans està el pandero.
Però, el que més preocupava el meu amic era la reacció del fill. Sobre tot, pel que implicava de fracàs personal. Sempre havia intentat conculcar-li determinats principis anem a dir d´esquerres però, li caigué el món damunt, al sentir com el fill culpava els emigrants de tot el que li pasava. Deia que aquestos no sols, en el seu moment, havien fet abaixar els sous, sinó que ara estaven ocupant llocs de treball que pertanyien als espanyols. Com si el treball no tinguera més amo que el qui l´ofereix!.
Amb un sabor agredolç ens acabarem les cerveses. Aleshores recordarem com al feixista Le Pen a França el votaren molts com el seu fill i, per això, encara ens entrava més coratge pensant en l´actuació, si més no, irresponsable, de tots els qui havien estat alimentant una situació força insostenible a llarg termini.
*Economista.
[vjgisbert@terra.es]
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per un espectador valencià que no sap massa de política el problema rau que els que en saben d’això que s’en diu fer política, encara en saben menys o ho fan a postes creant conflictes nous entre valencians i catalans enllà on no hi havia, per què altres furguen en la ferida.
Sovint tant els del PP com els PSOE poden utilitzar els recurs publics per fer pormocionar, desviar fons públics o subvencions encobertes a través d’empreses afins o amigues, encara que siguen d’infromàtica.