Us deixe la traducció del text que escrigué Pedro Almodóvar arran de les declaracions de MRB sobre la gent que es queda a casa i no es manifesta. I per mi, ja li dic que jo no hi vaig estar però sí m’hi vaig manifestar. A mi que no m’hi compte. Gràcies, Mariano!
“De vegades passa que, quan estàs en plena tasca, construint una ficció, t’envaeix la sensació que l’important està passant fora, alguna cosa molt més poderosa que la història que tu estàs creant amb cura i obsessió. És cert que l’ésser humà contemporani necessita una dosi diària de ficció, sense la qual no sabria viure, però també és cert que en moltes ocasions els rugits de la realitat que travessen les nostres televisions i les pantalles dels nostres ordinadors són tan potents que et deixen sense alè i amb la sensació que una pel · lícula és una mica insignificant comparat amb ells. Em va passar el dimarts mentre muntava la meua i un impressionant tsunami ciutadà bramava a la Plaça de Neptú pel seu dret a dissentir amb els polítics que diuen representar, reunits en aquell temps al Congrés. Els crits d’aquesta marea, voltada i de vegades apallissada i arrossegada pels 1.300 policies a la Plaça de Neptú, han omplert les primeres pàgines de tots els diaris del món però no han aconseguit fer vibrar el timpà de Mariano Rajoy, en els seus dies novaiorquesos . En la seva conferència a l’American Society / Council of the Americas, Rajoy ha tornat a editar la realitat al seu gust, agraint des de Nova York a “la majoria silenciosa dels espanyols que no es manifesta”.
Sr Rajoy, jo sóc part d’aquesta majoria silenciosa que no es va manifestar el 25S i li pregue que no tergiverse i molt menys s’apropie del meu silenci. Que no estiguera físicament a Neptú no vol dir que no m’indigne davant les càrregues policials, la desmesurada reacció de la delegada del Govern, la manipulació per part de la televisió estatal de les imatges del que ha passat, la xuleria dels agents que es van negar a identificar-se a l’estació d’Atocha i intimidar als viatgers (tot això lluny del Congrés) mentre li prohibien a alguns fotògrafs que seguiren treballant, l’obstinació en què els madrilenys ens trobàrem des del matí amb una ciutat assetjada i que aquesta circumstància ens predisposara contra els manifestants (missió fallida, els madrilenys patim en silenci o crits, però no ens creiem a les persones que ens governen des de l’Ajuntament o a la nostra Comunitat, persones electes per la fatalitat i pels avantatges d’estar incloses en una llista electoral tancada ).
Les imatges i tot el que les envolta són manipulables, el color, les paraules, els gestos, les intencions, tot depèn del narrador. Qualsevol realitat pot significar alguna cosa o el contrari, segons els interessos de qui la narre. Els portaveus del govern, el mateix president, poden narrar els fets a Neptú com els plaga, ho fan cada dia, però per sort en els temps que corren és impossible ser l’únic narrador, per molts trompades que la policia estiga disposada a repartir a tot aquell que porte una càmera.
Vivim en un món dominat per les noves tecnologies (en aquesta ocasió, beneïdes siguen), a més de múltiples càmeres professionals (impressionant veure’ls treballar al centre mateix del sisme, a la manera dels reporters de guerra. Admirable el testimoni que han deixat, tant pel seu valor moral com artístic) la majoria dels manifestants porten a més de crits i eslògans molt precisos (“Roben, peguen, no ens representen”) una càmera de fotos o un simple telèfon, les imatges no veuran la llum a TVE però un pot contemplar-les en altres mitjans digitals, o a YouTube. En aquestes imatges podem veure amb tota nitidesa la porra, absolutament real, d’un policia emmascarat, (tots ho estan, excepte algun infiltrat, que també n’hi va haver i també hi ha testimoni), i la cara descoberta de la seva víctima, pàl · lid, amb un trau al cap, una bretxa tan real que raja abundant sang que al seu torn rellisca per les galtes de la víctima i li esquitxa la camisa. Sang vermella, documentada, narrada per qualsevol dels assistents al “acte”.
He posat com exemple una sola foto, però en els mitjans no estatals n’hi ha moltíssimes més, tantes com narradors que contradiuen les versions oficials i que almenys per aquesta vegada, estan trobant un ampli ressò en els mitjans internacionals. Poden seguir succeint barbaritats com les d’aquesta setmana, però la nostra crua realitat (“crua” en sentit fotogràfic, és a dir, la primera imatge de la realitat quan no està retocada), tan complexa i alhora tan simple, tindrà múltiples narradors i molts punts de vista. Als responsables de l’ordre públic els resultarà extremadament difícil silenciar. No n’hi haurà prou amb disparar pilotes ni arrossegar els manifestants per l’asfalt.”
