Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de maig de 2010
1 comentari

Rafael Sanus, bisbe auxilar emèrit de València, ens ha deixat

Hi ha moments que no voldria tenir bloc perquè haig de fer-me ressò d’abandonaments de persones a qui valore i estime pel que han representat en vida per al PV. Si solament mireu un poquet veureu que, des de fa uns mesos, haig d’escriure massa d’aquest tipus de persones. Ara mateix m’acabe d’assabentar que el bisbe En Rafael Sanus ens ha deixat. Ací podreu trobar com va ser acollit per l’arquebisbe Carlos Osoro. La darrera vegada que el vaig veure en vida i el vaig escoltar fou en la missa de corpore in sepulto de N’Antoni Sanchis

Després de redactar el xicotet apunt sobre la defunció del bisbe Rafael Sanus, “l’alcoià” com ens agradava dir-li, l’amic i monjo de Montserrat em fa saber que la pàgina CATALUNYARELIGIÓ.CAT li ha publicat un article sobre monsenyor Sanus. Ací us el deixe.

RAFAEL SANUS, UN BISBE DEL VATICÀ II

 (Josep Miquel Bausset -CR) Tot i que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 1989, 24 anys després de la clausura del Concili, el bisbe Rafael Sanus va ser un bisbe plenament conciliar. Un bisbe del Vaticà II. Ha mort sobtadament i aquest dissabte es farà a les 11 del matí el funeral a Alcoi, on va néixer el 1931.

Professor de la Facultat de Teologia de València, va ser nomenat rector del seminari de València l’any 1969 i bisbe auxiliar de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas.

El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó) era “una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana”

El bisbe Sanus, al qui vaig conèixer quan ell era rector del seminari de València, col·laborava enSaó i en Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià.

Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’Estat. En un article seu de l’any 2005, el bisbe Sanus deia: “l’Estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle”. Per això el bisbe Sanus, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera “un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat”. La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica: “Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’Estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i guanyaria llibertat” . I continuava: “Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’Estat”.

Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Rafael Sanus era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanaesobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de 180 graus en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document “havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic”. Per al bisbe Sanus l’esperit de la Dignitatis humanae assumia el nucli essencial de l’antropologia moderna: la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.

I és que per al bisbe Sanus, el gran problema de l’Església no era “la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps”.

Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, pel fet que “alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari, que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla, deia Rafael Sanus, que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda”.

Estimava Montserrat amb tot el cor, i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos, i fins passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: “no sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens afecta al cervell, i ja no som com érem abans!!”.

Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que amb el nou arquebisbe de València Carlos Osoro, va vore nàixer a l’Església valenciana una nova esperança, un nou camí fet de diàleg i d’entesa, allunyat de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.

“Servent fidel i prudent”, el bisbe Sanus era un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels hòmens.
 

                                 
 
 
Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. ….I cap mitja de comunicacio sa fet reso….. Clar el enemic  de l’esglesia no te dret a mencio, esta clar que de l’esglesia del capitalisme i el imperialisme, per que en l’esglesia d’apeu tenia i molts d’admiradors, i gent que l’estimava!!!
    Adeu Sanus, Adeu bisbe, Adeu home de Fe, el tindrem a les nostres oracions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.