Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Polítics som -o n’hauríem de tenir consciència – tots els ciutadans. Però donada la mala fama de què gaudeixen aquests darrers -o la majoria- abunden els que es declaren apolítics. Diuen que passen de la política. Per als grecs clàssics l’apolític era un idiota que es desentenia dels assumptes de la polis. Viure com apolític és una manera de ser conservador, de donar suport, sense adonar-se’n, a qui en qualsevol moment ostenten el poder.
Fent servir el sentit de l’humor, fa bastants anys que em declare impolític. M’interessa la política, la vaig viure apassionadament en els meus anys joves. Em vaig desenganyar del funcionament dels partits. Però no renuncie a les meues conviccions i als meus drets com a ciutadà.
La política pot entendre’s com l’art de governar una comunitat solucionant els problemes dels seus ciutadans. En una democràcia adulta abraça tant la designació dels governants com la participació d’aquests en l’exercici del poder.
Unes eleccions autèntiques suposen llibertat per a dipositar el vot. Però quelcom més: llistes obertes i no el “tràgala” a què ens tenen acostumats els partits amb les seues llistes tancades i blocades. En les votacions al Senat les llistes són obertes, sabem aprofitar aquesta possibilitat d’elegir els millors candidats o acceptem ovellunament el que ens indica el partit de les nostres preferències?

Amb quin criteri seleccionem el nostre vot? Per afinitat ideològica o per tírria ala partits rivals? Estudiem els seus programes electorals para a elegir el millor i menys dolent? Clar que hi ha molta distància entre el que prometen al que després fan en l’arribar al poder! S’excusen dient que fan el que poden i solen tirar la culpa a l’herència rebuda. Tenim memòria per a recordar les promeses que feren i després han realitzat? Votem en conseqüència?