Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Quan el pobre obrí la caixa, descobrí que estava plena d’or.

Aquesta sensació tinc jo. Ens diem -la gran part del poble- que som cristians. Estem batejats oficialment. Quasi totes les persones rebem el baptisme i la confirmació. I ens casem per l’església i ens soterrem celebrant la mort al temple.

Pregunte: Ets cristià/na? Sí. I la pregunta del milió: I què és això de ser cristià? No hem descobert el que és Jesús de Natzaret: la seua persona, el seu missatge. I en això consisteix ser cristià: conéixer-lo, seguir-lo, enamorar-me d’Ell, viure amb Ell i com Ell.

Per a mi aquesta és la gran necessitat que tenim: quasi ningú no ha llegit l’Evangeli. Quasi ningú no coneix les dites i fets de Jesús. Quasi ningú no aprofundeix en l’estil de vida que Ell ens proposa. Quasi ningú no el sent present, viu en les nostres vides. Quasi ningú no el sent en la persona necessitada.

D’ahí que no sabem el que ens proposa, que no el seguim, que no és algú viu, present que ens atrau, sinó que ens quedem en el que ens han dit, comentat. Aquest és un bon fonament per tal de fer poble. comunitat.

Aquesta és la gran necessitat que tenim si volem ser cristians. N’hi ha prou ja de viure d’oïda, de llegendes, d’historietes i afagem l’Evangeli i anem a veure què ens diu… Estem sobre la caixa. Ens anomenem cristians i no sabem el que conté, el que ens aporta, el que ens exigeix, el que ens il.lumina. I mentre ens dediquem a decorar la caixa o a fer-la sonar com a calaix de música o a fer-la servir per si de cas hi ha quelcom darrere… I això viscut amb alegria, amb la dolçor de la piruleta. Els que seguim Jesús, fem Poble, el Poble de Jesús. I amb molt de gust.