Els Papers de Santa Maria de Nassiu

-Mestra…, què és l’amor?

La mestra, un poquet desconcertada, sentí que la criatura mereixia una resposta que estiguera a l’alçada de la pregunta intel.ligent que havia formulat. Com ja estaven en l’hora del pati, demanà als seus alumnes que feren un tomb pel pati de l’escola i dugueren coses que invitaren a amar o que hi desvetllaren aqueix sentiment. Els xicotets isqueren precipitats i, quan hi tornaren, la mestra els digué:

-Vull que cada u mostre el qyue ha trobat.

El primer alumne contesta:

-Jo he dut aquesta flor.. no és bonica?

A continuació, altre alumne va dir:

-Jo he dut aquest colomí d’ocellet que he trobat en un niu… no és graciós?

I així els xiquets, un a un, anaren mostrant a la resta el que havien arreplegat en el pati.

Quan van acabar, la mestra advertí que una de les xiquetes no havia dut res i que havia romàs en silenci mentre els seus companys parlaven. Se sentia avergonyida per no tenir res que mostrar.

La mestra s’hi adreçà:

-Molt bé, i tu?, no has trobat res que pugues estimar?

La xiqueta, tímidament, respongué:

-Ho sent, senyoreta, Vaig veure una flor i sentí el seu perfum, pensí a arrencar-la però vaig preferir deixar-la per tal que exhalara la seua aroma durant més temps. Vaig veure també papallones suaus, plenes de color, però semblaven tan felices que no intentí agafar-ne cap. Vaig veure el colomí en el seu niu, però…, en pujar a l’arbre, vaig notar la mirada trista de sa mare i preferí deixar-l’hi… Així que he dut amb mi el perfum de la flor, la llibertat de les papallones i la gratitud que vaig observar en els ulls de la mare del pardalet. Com puc ensenyar-vos el que he dut?

La mestra li va donar les gràcies a l’alumna i emocionada li va dir que havia estat l’única a advertir que el que estimem no és un trofeu i que l’amor el duem en el cor.

PD: Si aprenguem la lliçó i hi actuem, avui serà un gran dia.