| En una família, quan un dels fills que sempre havia anat més o menys bé comença a suspendre-ho tot, ens trobem davant d’un símptoma que cal investigar. Però són pocs els pares que ho entenen així. La majoria no s’adonen que els suspensos poden estar expressant un sofriment intern i ho atribueixen a l’aparició d’una ganduleria sobtada. N’hi ha que, conseqüentment amb això, passen a titllar-lo directament de gandul, de despistat, de “passota” i, fins i tot, arriben a pensar que és poc intel·ligent i que no serveix per estudiar. Hi ha pares que ho viuen com un atac personal contra ells, que precisament fan tants sacrificis per pujar els fills.
I comença el ball de neguits: els discursos, els retrets, les discussions, els intents d’ensinistrament a base de premis i càstigs, els disgustos i, en definitiva, un fort malestar general. L’únic que s’aconsegueix, amb tots aquests intents, és que el fill se senti cada vegada pitjor, més incomprès i poc estimat. La pèrdua de la motivació per aprendre coses noves pot indicar que hi ha un fons depressiu. Si la resposta no és la comprensió, aquest fons s’aguditza i acaba paralitzant del tot les possibilitats de l’afectat.
Si en parlen amb els mestres, massa sovint, encara avui, tot se centra en les “tècniques d’estudi” i els pares obtenen la resposta que han d’aconseguir que el fill faci els deures cada dia. També els diuen que han d’estar per ell ajudant-lo a fer-los. Els empenyen a fer de mestres a casa i els pares, pel seu compte i com a conseqüència del malestar que inevitablement anirà increscendo, acaben fent de mestre rondinaire i de policia en comptes de poder fer de pares. I la relació familiar es deteriora cada vegada més.
Mestres i pares entren en una espiral centrada en els deures, els estudis i les notes. Ningú no s’adona que el pitjor de tot no és suspendre unes quantes matèries o un curs sencer, que el que està passant és que el fill es veu abocat a suspendre l’assignatura de la vida, de la seva vida, i que, si se’l pogués ajudar en aquest terreny, la resta s’aniria resolent sense histèries ni esforços inútils.
Ben poques vegades se’ls diu que, com a pares, han de posar-se a pensar, tots dos o amb l’ajut d’un expert, en què li pot estar succeint al fill, amb quin conflicte està topant i no se’n pot sortir. Per què no se’ls diu, a aquests pares lògicament preocupats pel futur del fill, que han de parlar també amb ell, amb ganes de comprendre’l i d’ ajudar-lo a comprendre’s, en comptes de fer-li sermons, perseguir-lo i aplicar-li càstigs? |
Quan un fill suspén de forma massiva, significa que té la necessitat de superar el sistema per excés o per defecte.
Doncs necessita agafar-se un temps d’excedència o d’esbarjo per marcar distàncies per observar-lo des de fora, respecte un sistema que sovint sembla molt repetitiu i esclafador i no li aporta el suficient els valors sufcients amb el seu intent de formar-se com a persona alhora.