I els altres pobres són els nostres iguals fins que ens fan competència i es volen clavar en el nostre camí i llevar-nos les molles a què, per ser més pobres, tenim dret. I si el sistema ens oprimeix no opinem, i si opinem i lluitem és perquè els líders ens ho diuen. I així se’ns passa la vida dient-nos que som pobres, i que no és just, i que pobrets nosaltres que som pobres, i que vull quedar bé amb el patró, el cap i els amos. Però també trepitge els altres pobres que estan davall de mi. Quan la pobresa se’ns clava en la consciència, ni tan sols ens adonem que hem estat nosaltres mateixos els que hem lliurat la nostra pròpia dignitat, a canvi d’un “benestar”, i ens tornem objecte d’ús i de consum de qui ostenta un poder opressor.
El problema és la por que ens oprimeix, perquè amb aqueix mateixa por ens tornem opressors i reproductors de pobresa…
La pobresa està en la casa, en la cartera buida, en el foc apagat perquè no hi ha res per a cuinar. La pobresa està en l’ànima humana, en la mendicitat dels nostres desitjos. Els pobres no solament som els que no tenim diner. Els pobres SOM PERSONES.
Quan deixem de pensar com a pobres, aleshores serem, per fi, LLIURES. I cap sistema ens podrà aixafar, perquè l’alliberament el durem dins. En aqueix moment ja no pensarem com a rics o pobres, sinó simplement com ÉSSERS HUMANS. Solament aleshores tindrem les agalles per a posar-nos drets i enfrontar aquest sistema opressor i dir “JA N’HI HA PROU” a la injustícia. Solament aleshores prendrem consciència de la nostra igualtat, i ens unirem entre tots els que vulguem lluitar per un món més just. Un món on no hi haja espai per a les diferències, perquè són il.lògiques i inhumanes. Quan siguem lliures des de dins, ens alliberarem també des de fora.