Quan la pobresa se’ns fica dins ens emmalalteix i ens degrada. Ems fa sentir menys i ens posa enfront de la resta en comparació amb nosaltres. I els pobres ens aproximem al que pot més pensant beneficiar-nos amb quelcom del que té: el seu diner, la seua influència, la seua bellesa o, simplement, la seua estima i preferència. I els pobres ens alcem així al poder sobre els nostres semblants, els altres pobres amb els quals, sense voler, també competim.
Si la pobresa se’ns fica en el cap, no valen els estudis que tinguem, ni les nostres habilitats o capacitats personals, ni els èxits assolits en la vida, perquè sempre anem a estar pensant com a pobres, sempre ens anem a creure menys que els altres, sempre anem a estar competint amb aquells que estan prop del poder. Sempre estarem pensant en funció del que no tenim i volem tindre.
Quan la pobresa se’ns fica en les mans, ens lliga…, ens amarra i ens paralitza. Ens inutilitza. Perquè pensem que és poc o res el que som capaços de fer. Ens fem servents de les persones que ostenten poder, diner o influències. Perquè tenim por que ens treguen el treball… aqueix treball que ens dóna de menjar cada dia (si és que el tenim). Així, sense voler o sense adonar-nos-en, la pobresa es fa captaires… i les nostres mans lligades s’alliberen solament per ser esteses per a demarar… diner, favors, privilegis, estima, aprovació i compassió.
Però quan ens conquesta el cor, estem liquidats perquè la pobresa conquesta les nostres ganes. Ens acostumen a sentir-nos víctimes, pobres, limitats, exclosos. I li tirem la culpa de la nostra situació als rics del món, als que tenen poder als que són millors que nosaltres. Si la pobresa ens arriba al cor, ens ennuvola la consciència. Ja ni tan sols som capaços de dir qui som, ni d’on venim, ni sabem on anem. La societat no ens importa, perquè ella mateixa té la culpa que siguem pobres. I els rics ens trepitgen sense que nosaltres ens n’adonem, o si ens n’adonem, no protestem, ja que no hi ha res a fer.