Al camí hi ha una palmera, subjectada amb unes estaques, per tal de mantindre-la recta.
És una bella imatge, amics. Cada un de nosaltres som una palmera, una planta en perill de caure. Però al nostre voltant Déu planta no tres ni quatre, sinó centenars d’estaques, que ens mantenen erguits…. família, amics, pelegrins que comparteixen un tros amb nosaltres… Llàstima que, freqüentment, pensem que el mèrit de seguir avant és sols nostre. Beneïm diàriament les estaques invisibles que ens sostenen.
Pelegrí, és impressionant la quantitat d’algues que ha deixat el temporal en la platja.
Revisem els nostres cors, amics. Quantes tristors deixem que s’hi senten diàriament.
Impressionen les velles cadenes d’un vaixell, veritat, pelegrí? Sobretot, en vore-les fora del mar, en terra…
Tanmateix -contesta el pelegrí-, caminem arrossegant una bona càrrega de cadenes… prejudicis, temors, convencions socials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!