Mireu aquest cargol, va dir el pelegrí: començà el seu camí en el sòl, en l’arena; i va a poc a poc amb el seu passet mínim, cap al més alt.
-Així som nosaltres, veritat?. A poc a poc anem a la nostra meta.
-No: el cargol avança sense veure el que hi ha al seu voltant, sols sap del següent pas. Nosaltres hem de saber del nostre món i del que ens envolta. Així la nostra vida està més plena.
-Pelegrí, hem saludat un home que s’ha creuat en el camí. Ens vas dir que el bon caminant sempre contesta, però ell no ho ha fet.
-Amb el temps aprendreu que hi ha persones que tal vegada caminen al vostre costat… però amb un altre camí.
-Amics, heu vist com està de resseca aquesta terra per on passem?
Pitjor encara és una vida sense poesia, va dir el Pelegrí.
Aquests senders tan estrets obliguen a caminar d’un en un, construint el nostre propi camí, sense les maletes de la conversació. Així assaborim millor el paisatge, ens submmergim en el nostre interior, descobrim la bellesa de dins i de fora.
-Per què no fem així tot el camí, encara que siga ardu?
-Perquè la dolçor, la bellesa en excés poden ofegar tant com l’avorriment o el soroll.
-Diuen que tot bon caminant té un moment en què quelcom s’hi il.lumina. La seua vida canvia i des d’aleshores camina més alegre i lleuger.
-Així és.
-Conta’ns com fou el teu moment, Pelegrí.
El pelegrí agafà la seua motxilla i es posà dret.
-Espere que siga avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!