Els Papers de Santa Maria de Nassiu

-Que bonic i difícil de trobar aqueixa estima! Veritat, Pelegrí?
-De vegades la vida ens ofereix una trobada meravellosa, amb una persona que és descans i font d’aigua fresca, defensa i impuls. Una ànima germana, un regal on deixar obert i sense panys el nostre cor. De vegades passa. És un regal immens i íntim. És la tarja de visita de Déu en les nostres vides.

-Pelegrí, avui és el teu aniversari, els anys pesen en la motxilla?
-Els anys ensenyen, primer, a donar gràcies per tenir motxilla. Després, a omplir-la cada vegada millor. Després a dur-la millor, per tal que pese menys. I, quan a pesar de tot això, no pots dur-la, donar gràcies per aquells que t’ajuden a suportar el seu pes.

El grup avança, seguint el guia turístic. Visita guiada. Tots secunden les seues invitacions… miren aqueix mur… fixen-se en els colors… miren aqueixa finestra…
En acabar la visita, el pelegrí comenta que seria difícil que alguna d’aqueixes persones accepte una visita així al seu propi interior, guiada o no.

En la plaça, la gent, en cercles, xarra animadament. Al costat, com a reclam turístic, uns vells canons.
El pelegrí parla al grup.
-Les boques d’aquests vells canons ja no fan mal. Ara són més temibles les boques dels que parlen de tot i sobretot dictaminen i decideixen. Aqueixes coses són armes de destrucció massiva. Temeu-les.