Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ha mort una companya de camí. Llàgrimes i somriures en recordar-la i mirar els moments compartits.
-Quina pena, no caminar més juntes!
-Quin goig, recordar el viscut!
Va dir el pelegrí:
-No dubteu, amics, que un dia els vostres passos s’assemblaran als seus, que caminareu i anireu parlant amb ella, que compartirà la vostra ruta. Quan no simplement es camina, sinó que es comparteix el camí, el company està en la nostra motxilla i les nostres sabates. No l’hem perdut per a sembre. Ens espera en molts racons del camí…
Tots somrigueren mentre sanglotaven i s’apretaven les mans.

-Pelegrí, és bo caminar en silenci?
-Depén. Per a uns el silenci és un alegre corc, que ompli de forats la motxilla i alleugera el seu pes. Però per a altres és una esponja que va absorbint pensaments, sensacions, trobades… i fa impossible fer un pas. Com és el teu silenci?
El jove no va contestar, però la resta del camí no deixà de parlar un sol instant.

La marxa del grup ha estat lenta. Un d’ells va molt cansat. Uns diuen que pot ser el calcer… Altres han provat a carregar amb la seua motxilla, alleugerint-lo d’aqueix pes.
El pelegrí ho ha mirat i ha notat en el fons dels seus ulls la causa.
-És inútil el que fem. El pes terrible, la motxilla insuportable, la duu per dins.