Els Papers de Santa Maria de Nassiu

-Pelegrí, parles molt de Déu. Però dóna’m una prova que és com tu dius… això de… bondadós, etc.

-Tu ets eixa prova. Creus que ens coneguérem per casualitat i per casualitat es parlaren les nostres ànimes, i per casualitat cavàrem junts en les nostres galeries més íntimes i traguérem diamants que són del color dels teus ulls? Tota l’estima que sembres, tota la teua dolçor, tota la teua força, la poesia de les teues mans, les flors que fas créixer quan parles… són un regal permanent del Déu bondadós. Quan et veig no puc dubtar-ne. Quan t’escolte, comprenc que em parla. Quan caminem junts comprenc que Ell ha decidit que mai no estaré sol.

Ella calla.

-Ets un exagerat, diu finalment.

-L’exagerat és Ell, que no sap ja com donar-me a entendre el que em vol. Sí, ho repetisc… tu ets la prova.