Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

8 d'abril de 2009
3 comentaris

Publicat a Crònica, núm. 705, del 27 de març

Ací us penge la meua darrera col.laboració a la revista Crònica, del passat 27 de març. És un tema adient per a aquests dies sants.

Una altra forma d’estar en la vida


El consum ha substituït la felicitat. Hi hem renunciat perquè no hi creiem, no la trobem possible en aquest món i renunciem a intentar construir-la-hi. Per tant, hem rebaixat el llistó de la felicitat humana, apropant-la a la felicitat animal, quelcom més fàcil d’aconseguir i amb menys esforç. Cerquem estar contents, no estar feliços. Estem tan a gustet… I per tal d’estar contents basta amb donar-li un alegrança al cos, és suficient amb consumir. Tenir, per tal de poder consumir, ha passat a ser la idea força de la nostra felicitat de plexiglàs. I amb aquest afany de cerca de la felicitat barata, el consum ens motiva i ens estimula, ens cega i ens botinfla. Tant a joves com a adults. Inclús als creients, que pretenen compatibilitzar el culte a Déu i al diner.

Així que, multipliquem les nostres propietats si podem, i anem construint la nostra vida de nàufrags supervivents: reduïm els nostres valors, riem menys, ens irritem molt, transnuitem amb excés, rarament ens parem a llegir un llibre, gastem el nostre temps davant el televisor i difícilment preguem. Parlem massa, estimem interessadament i odiem amb més freqüència de què voldríem. Aprenem a guanyar-nos la vida, però no sabem viure-la. Afegim anys a la nostra vida, però no donem vida als nostres anys. Anem a la lluna, tornem de la lluna, però estem a la lluna… perquè encara no hem aprés a travessar el carrer per tal de trobar-nos amb els nostres veïns. Conquerim aquell espai extrerior, però no el nostre espai interior. Emprenem empreses majors, però no sabem afrontar la nostra vida diària. Netegem el mar, però embrutem l’ànima. Estudiem més però aprenem menys. Tenim més escoles, però menys mestres, més aules, però menys escoles, més coneixements però menys judici. Més oci envasat, però menys diversió, més residències per a gent gran, però menys família. De la mateixa manera aprenem a córrer contra el temps, però no a esperar amb paciència. Vivim temps de menjar ràpid i digestió lenta, de llibertats però no de llibertat. És el moment de l’imperi dels sentits encara que sense sentit. Quanta més quantitat, més consum… menys qualitat. Tot a cent! 

Però l’ésser humà no pot esperar, la persona que duem dins no pot aguantar, el profeta no pot callar. Hi ha una altra manera d’estar en la vida!

Una vegada va arribar un profeta a una ciutat amb la fi de convertir els seus habitants. Al principi la gent l’escoltava quan parlava, però a poc a poc, l’anaren apartant fins que no hi hagué ningú que escoltara les paraules del profeta.

Un cert dia un viatjant li digué al profeta: Per què segueixes predicant? No veus que la teua missió és impossible? I el profeta li respongué:

Al principi tenia l’esperança de poder canviar-los. Però si ara seguesc cridant, és únicament per tal que no em canvien a mi.

 

Spain
17.10.2006 | 7.11
A General
LLÀGRIMES DE COCODRIL?
12.02.2012 | 1.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Santiago Alba resumeix en una frase l’absurd del consumisme: “El mòbil de l’escaparate perd el seu valor quan passa a les nostres mans” (cite de memòria). Els psicòlegs estudien els mecanismes que s’han de fer servir per a despertar el nostre desig; i les empreses ho apliquen a través de la publicitat-bombardeig.

    Per cert, el banner sobre la Plataforma per l’Ensenyament Públic queda antiquat. Hi ha una vaga convocada per al 28 d’abril. Pots copiar-te la imatge del meu bloc.

    Salutacions.

  2. El que per a uns és tindre més coses: més diners; per als altres (molts menys, per desgràcia) passa per viure en plena harmonia amb els qui l’envolten, incloent-hi el medi ambient:la naturalesa.

       Fa poc vam escoltar de boca d’un home, podrit de milions del poble: “Ja qui és feliç, si no es menja el pastís”, contestació feta a un altre que el convidava a café a la terrassa del bar.

       “És cert que les persones lúcides són més desgraciades? Per a ser feliç, fa falta ser una mica ximple?. Quan un està atrapat en un conflicte que no pot resoldre, necessàriament ha de passar una depressió si vol començar a plantejar-se  les coses d’una altra manera? […] Existeix una raó, en el panorama social de hui, per a l’optimisme?” Extret de “Optimismo inteligente”, de M.D. Avia i Carmelo Vázquez, en castellà (l’haurem de traduir nosal3?). Un text que pensem serveix molt bé per a resoldre totes aquestes preguntes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.