Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

10 de febrer de 2008
0 comentaris

Polònia, per Josep M. Ballarín, capellà i escriptor

NO US PUC DEIXAR DE PENJAR L’ARTICLE DE JOSEP M. BALLARÍN d’avui a l’Avui

T ots sabem que la gresca televisiva ve del fet que els d’enllà ens diuen
polacos. Ho aprofiten per vessar a galledades un dels trets de la nostra
gent, la conya. Dit sigui amb perdó. L’aital brometa, tocada de bon humor,
recorda més el sarcasme que la bonhomia d’El Patufet. És del coll de
L’Esquella de la Torratxa,Polònia ens coneixen.
sense arribar a aquell mal gust. Els qui han
muntat

 


ENTRE D’ALTRES RAONS PERQUÈ, jugant a gira’t i tomba’t, cantem Els
segadors. Com seguem espigues d’or quan convé serrem cadenes. Ni ens
n’adonem. El blat de les nostres campes no és or, és suat per treure pa de les
pedres. I encara més cru. Des de les guerres dels remences i la colla contra
Joan II, al segle XV, mai no hem aconseguit serrar cadenes que ens ajoven. Qui
es cregui que amb els tres o quatre Estatuts del darrer segle hem serrat alguna
cadena, té pa a l’ull o ja li van bé les cadenes.

POLÒNIA, LA DE DEBÒ, tampoc no podria contar-ne de les espigues d’or, però a
fe que ha sabut serrar cadenes. Imagineu-vos un país catòlic fent de farcit a
l’entrepà entre la Prússia luterana i la Rússia ortodoxa. Un cas. Em sembla que
es deia Poniatowsky, fou amant de la jove Caterina, però, arribat a rei dels
polonesos, va haver de veure com se li repartien el tros, la Caterina
esdevinguda Gran, Frederic de Prússia, també Gran i l’emperador d’Àustria que,
si mal no recordo, es deia Pepet. Sense anar tan lluny, Polònia fou esquarterada
per uns i altres a la darrera guerra mundial. Però va continuar tossuda i
catòlica àdhuc comunista. Sense recordar que era polonès, és impossible
d’entendre la tossuderia catòlica de Joan Pau II, una tossuderia admirable però
que ha fet d’ell un dels Papes que menys ha comprès Catalunya.

I CAL ENTENDRE’L. MENTRE ENLLÀ LES ESGLÉSIES encara són plenes, ací a casa hi
som quatre gats. I no ho justifica que algunes misses dites no hi ha ànima
pietosa que les aguanti. I plego aquest ram. Ho havia de dir i ho dic, però amb
molta pena. Si Joan Pau II no ens podia entendre, ni llegint El Patufet o
passant la vista per les nostres pastorals, era clavat per anar de bones amb els
d’enllà, que, dit sense que sigui cap blasme, tenen la seva semblança amb els
polonesos. Són tossudament catòlics com ells.

BÉ, DEIXANT-NOS DE CASA, ALS D’ENLLÀ en pateixen una que també nosaltres
patim. La dels nostàlgics del marxisme pur. Després de fer tronar i ploure
durant més de la meitat del segle XX, el socialisme real, que no s’estava de
brocs i anava a estaca, se n’ha anat d’orris. Als seus fidels ja només els resta
emprendre-se-les amb el Bush, el que li fan la gara-gara i esbravar-se fent
novel·les d’angoixa en el capitalisme salvatge. Ep. Que de salvatge ho és. Però
enllà hi ha una altra mena de nostàlgics. I encara que se m’esvereu, ho diré amb
totes les lletres. Els nostàlgics del Franco. Fins i tot molts que no volen
ésser-ho, ho són. I ves per on topem amb els bisbes i no sé quants milions que
voten.

TAMPOC NO ELS BLASMO PERQUÈ ELS ENTENC. Recordo l’arribada del primer bisbe
de Barcelona, rebent quatre capellanets sortits de les catacumbes, amb tants de
companys morts, amb tantes esglésies cremades. El bisbe no va fer revolts: "A
esto os ha llevado vuestro separatismo". De dites com aquesta en trobaríem
un curull entre els pontificals d’aquells anys.

TOCANT A AVUI. ENTENGUEM-HO. De la mena polonesa que surten els bisbes, i més
els d’enllà, no solament s’endureixen en un dogma que no té res de dur, n’hi
afegeixen un que no és cap dogma. Allò de Una, grande y libre. Sobretot
una. No ho poden veure altrament. Però n’hi ha més. La fe és una llibertat tan
lliure i la gràcia una llavor tan bella que podem perdre la fe, però, sigui com
sigui, Déu continuarà estimant-nos. L’Església, gràcia de Déu, no pot enviar
ningú a les calderes d’en Pere Botero. I menys s’ha de ficar a dir com hem de
votar. Por qué no te callas. Els escauria aquella famosa etzibada al
Chávez.

TANT DE BO ELS BISBES DE CASA tinguin el coratge de l’abat de Montserrat.

VENTA DEL MORO
22.04.2013 | 10.13
DE LLIBRES
01.08.2007 | 4.48

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.