Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Aquest matí, cap a les 10h30, tenia hora a la perruqueria. Fa calor. Vénen les festes del poble. Cal anar presentables. Fins ací res a comentar. Només el perruquer fer-me passar per tal de rentar-me el cap, he vist entrar una regidora (del govern) de l’ajuntament de Gandia. Fins ací cap cosa a destacar. De seguida, agafa el mòbil, i parla per tal d’ajornar (perquè es retardaria un poquet) una reunió amb una gent que tenia citada a les 11h00. Ja comencem bé. Un cop acabada aquesta trucada, en fa una altra per tal de gestionar algun tema de què s’ocupa. I aquesta senyora té dedicació exclusiva (no desenvolupa la professió a què es dedica perquè (crec) a l’ajuntament li paguen el sou (almenys, el mateix) que cobraria al centre on treballava). I què fa? Doncs aixó: anar a la perruqueria en hores de treball, ajornar una reunió prevista i fer servir el mòbil que li paguem entre tots. Milita al PSOE… en voleu més? Pareu el cabàs.

P.S.: El Sebastià Alzamora, al núm. 1.205 del setmanari EL TEMPS, escrivia un interessant article. El teniu a continuació.

De pena o de fàstic

Ara
resulta que l?Agència Tributària Catalana ?prevista per l?estatut
vigent, mentre el temps i les autoritats ho permetin? tampoc, perquè
resulta que és un altre element que contribueix al trencament
d?Espanya. I això que és una agencieta discreta, molt a la catalana,
pensada per a no cridar l?atenció ni armar gaire merder, com aquell qui
diu una agència tributària del senyor Esteve. Però ni així. Seleccions
esportives catalanes? No, que Espanya es trenca. Agència tributària
pròpia? No, que Espanya es fragmenta. Polítiques a favor de la llengua
catalana? No, que Espanya es deteriora. Un nou Estatut? No, que Espanya
es desintegra, es volatilitza i se?n va per la claveguera. Quina
fixació, quina obsessió: que pesats, Déu meu.

Ho hem dit en alguna altra ocasió: valenta caca deu ser Espanya, que
es veu que es trenca a la mínima ocasió. Més ben dit: a la mínima
iniciativa que tinguem els catalans (i només els catalans; curiosament,
a segons on poden fer plantejaments semblants ?vegeu l?Estatut
d?Andalusia? i Espanya no tan sols no es trenca, sinó que en surt
reforçada): vindrà un dia que ens prohibiran de constipar-nos, no fos
cas que amb un esternut un pèl sobiranista Espanya se n?anés a fer
punyetes. Doncs quina nació indissoluble de fireta, quina fantasmada
d?unitat de destí en l?universal, si amb tan poca cosa ?perquè mira que
els catalans ens hi posem per poca cosa i ens moquem constantment amb
mitja màniga, això quan no ens moca la iaia? es veu tan seriosament
amenaçada.

Espanya, si és res, és una realitat loapitzada, i és evident que
ningú, ni a la dreta ni a l?esquerra de la Nació (Espanya un altre cop,
no es confongui el lector amable amb la terminologia), no té ni el més
mínim interès de desloapitzar-la. Com a ciutadans espanyols, els
catalans tenim dret a preferir que ens governi una dreta psicòtica que
sempre envesteix en tromba o una esquerra neuròtica que no es cansa mai
de fer-nos copets a l?esquena; això sí, amb el punyalet ben esmolat i
ben garfit dins el puny. És a dir, podem escollir entre morir-nos de
pena o de fàstic, que no deixa de ser una disjuntiva ben democràtica.
El problema, el problema d?Espanya vull dir, és que no acabem mai de
morir-nos ni de l?una cosa ni de l?altra, i que, malgrat tot, mostrem
encara una curiosa tendència a fer el cap viu. I el problema, el
problema de Catalunya, és que tot plegat cansa, desgasta, frustra i
irrita.

Ha arribat l?hora que una generació (la meva), quan senti parlar de
la independència de Catalunya, no repeteixi una vegada més la sonsònia
aquella: ?Ui, això nosaltres no ho veurem.?

Escriptor