Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Quan parlem de despoblació solem arribar a dues precipitades conclusions: per una part, atribuïm aquest problema al món rural en exclusiva, i, per altra, considerem que es tracta simplement, d’una falta d’infraestructures. És evident que la despoblació afecta els pobles. Dir que aquestes terres sempre han estat buides significa no haver-se passejat pels pobles contemplant les cases que un dia estigueren obertes i hui són solament silenci, i, per suposat, la manca de serveis és una de les grans injustícies que patim, sols cal contemplar el tractament que s’està fent de la societat rural.

Però, jo crec que quedar-nos en aquestes dues afirmacions és quedar-se en l’epidermis: la despoblació és un problema occidental (mirem els índexs de natalitat) que té als pobles el seu rostre més visible i la falta d’infraestructures (o d’ocupació) no explica d’una manera convincent per què moltes persones del poble, amb treball ací i cotxe (és a dir, amb accés no molt llunyà a serveis) opten per viure a la ciutat i venir cada dia a treballar.

Més enllà que tot açò puga ser discutible, crec que almenys seria interessant plantejar-nos que existeix un paradigma cultural (el neoliberalisme) que es pretén únic i que està en l’arrel de tot.

Una de les víctimes d’aquesta imposició cultural és el món rural. Cada vegada és més difícil distingir, estèticament, , un jove  d’un poble d’un jove d’una gran ciutat. És cert que ací hi ha hagut un gran esforç per conservar i transmetre el fokclore i molts joves saben tocar algun instrument , tanmateix, açò també té un perill (que és una estratègia neoliberal): reduir la cultura rural a folklore, és a dir, reduir-la a una de les seues dimensions d’oci contemplatiu del passat; i dic que és fruit d’un disseny perquè l’oci és un dels déus moderns que s’han alçat als altars capitalistes.  I, dins d’aquesta consideració de l’oci com a un déu, està també veure els pobles com a llocs d’esbarjo: siga per a les festes o siga per a la caça. Crec que, en aquest sentit, és interessant recuperar les paraules del Papa quan diu que “la desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal. La imposició d’un estil hegemònic de vida lligat a un mode de producció pot ser tan perjudicial com l’alteració dels ecosistemes” (LS 145)

Per una altra part, un altre símptoma d’aquesta imposició cultural és pensar en el progrés sense  respectar les característiques de cada zona; i arriben els megaprojectes que (se suposa) van a dur diner, sense adonar-nos que dur diner no és senyal de dur vida.

Sóc conscient que no podem negar que els megaprojectes (les empreses familiars, les xicotetes explotacions ramaderes, etc.) són poc viables en un món tan competitiu en què, a més, les exigències legislatives no tenen en compte les característiques pròpies de la zona, però hem de ‘plantar cara’. I aquesta és la gran gregunta: com ‘plantar cara’ a aquesta imposició cultural que ens redueix a oci i ens envaeix amb macroprojectes? En aquest moment jo apuntaria dues claus:

En primer lloc, considere que hem (com se’ns apunta en Laudato Si) de canviar el paradigma cultural que ens envolta i açò sols és possible a través d’una doble via: convertir l’educació en quelcom integral que ens eduque en la consciència crítica i organitzar-nos per a pressionar davant les administracions i, per suposat, també davant les empreses.

I, en segon lloc, posar en pràctica models de desenvolupament per al món rural que siguen respectuosos amb els paisatges i les cultures, per a la qual cosa és important que, com ens diu Francesc, “en la mesa de discussió (tinguen) un lloc privilegiat els habitants locals, els qui es pregunten pel que volen per a ells i per als seus fills, i puguen considerar els fins que trascendeixen l’interés econòmic immediat” (LS 183)