Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Per un pacte contra la corrupció

Els polítics i d’una manera especial els qui tenen la responsabilitat del govern dels pobles, han de ser exemples d’honestedat i d’integritat en la seua gestió pública. I dissortadament, un dia sí i l’altre també, els diaris ens parlen de corrupció.

Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació ens van informar de les declaracions de Juan Carlos Gimeno, ex cap de qualitat d’Emarsa i exconcejal de València i de Paterna. El Sr. Gimeno assegurava al jutge del cas Emarsa, que la depuradora va pagar sopars i actes del PP i que la Sra. Rita Barberà havia rebut bosses de mà i Silvestre Senent, rellotges i ordinadors. També hem conegut que exdirectius del Banc de València han estafat 137 milions d’euros! Com és possible que el FROB detecte un frau de 137 milions i no hi haja cap persona que explique això? I com és que els imputats pels casos Brugal i Cooperació (amb l’escàndol del desviament d’ajudes als pobres del tercer món) o el del PGOU d’Alacant encara no hagen assumit les seues responsabilitats? Per no parlar del cas Fabra! Tenen credibilitat unes Corts Valencianes amb diputats acusats en diversos casos de corrupció i que amb les seues actuacions estan erosionant la política valenciana?

En un ambient de sospita i de frau, cal ja un pacte contra la corrupció (com recomanava el cardenal Tarancon l’any 1990) per tal de regenerar la vida pública.

Gràcies a l’amabilitat de Juajo Enrique-Tarancon, nebot del cardenal de Borriana, estic estudiant l’arxiu, tan important, de Tarancon, on en un document del 5 de març de 1990, el cardenal Tarancon suggeria la conveniència “d’un gran debat ètic davant la corrupció política i econòmica”. Tarancon denunciava una situació en la que “una crisi de valors ha provocat un buit ètic” i per això, deia: “els poders polítics i capitalistes s’han inventat la seua pròpia moral”. I Tarancon continuava: “un s’admira de que fins i tot cristians de comunió diària i missa freqüent, no tinguen càrrecs de consciència en fer barbaritats amb la finalitat d’enriquir-se”. Tarancon acabava així la seua reflexió: “s’imposa un gran debat ètic per tal de trobar basses ètiques, que puguen servir de marc per a la convivència. I l’Església hi ha de participar, aportant els grans principis evangèlics”.

Caldrà recordar que molts dels responsables d’aquesta corrupció es diuen cristians i encapçalen les processons als seus pobles? I caldrà recordar que la Paraula de Déu denuncia els qui premediten males jugades, els impostors i els qui prefereixen enganyar a ser honrats? (Ps 51)

No ens sona de res el llibre de l’Eclesiàstic quan diu: “L’ull de l’envejós no està content amb la seua part”  (Ecli 14:9) i també: “Molts han pecat per culpa del lucre” (Ecli 27:1) i encara: “No et tornes pobre fent festes amb diners que no són teus, quan no tens res a la bossa”  (Ecli 18:33)

Tarancon en una conferència a Saragossa deia també: “durant molts anys hem donat importància a pecats que són fruit de la debilitat de la carn, i hem admirat els qui triomfaven al món, als qui acumulaven a les seues mans el poder econòmic i polític, sense preguntar-nos amb quins mitjans els aconseguien”. I és veritat! Encara hui en dia sembla com si la manera com s’adquireix la riquesa, no tinga res a vore amb l’Evangeli!

Com deia Tarancon, davant de tants desficacis l’Església ha de denunciar la corrupció, la mentida i el frau, ja que “el qui busca especular, es precipita en la condemna” (Ecli 29:19) I alhora, amb valentia, l’Església també s’ha de comprometre“en la solució dels problemes de la societat i fer-se solidària de les necessitats dels ciutadans”.

A més, l’Església hauria de propiciar, com demanava Tarancon, “un gran debat ètic davant la corrupció política i econòmica”, amb la participació d’empresaris, polítics, sindicalistes i treballadors, així com també amb representants del món de la cultura i de la societat civil. 

En la nostra societat, la corrupció ha estat propiciada per l’ambició personal i per una economia gestionada per un canibalisme d’egoismes i d’interessos. Per això mateix,                                                                                                                       l’Església, que sempre ha estat a favor de la veritat i de la llibertat, també ara ha de contribuir a fer possible la fi de la corrupció. I només des de l’ètica i l’esperit evangèlic, podrem fer nàixer, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “una nova cultura, fonamentada en un humanisme que torne a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència autènticament democràtica”.

Fa unes setmanes el cardenal Óscar Rodríguez Madariaga, arquebisbe de Tegucigalpa, davant les eleccions primàries del 18 de novembre, declarava que Hondures ha de canviar. I deia: “per a canviar, s’han d’elegir els millors ciutadans i no els polítics assenyalats per actes de corrupció”. Un missatge clar a favor de l’honestedat dels polítics. Un missatge clar, que els nostres bisbes haurien de fer seu.

                                                                            Josep Miquel Bausset

                                                                            Monjo de Montserrat