Un dia Meher Baba preguntà als seus mandales el següent:
-Per què la gent crida quan estan enfadats?
Els homes pensaren uns moments:
-Perquè perdem la calma -va dir un- per això cridem.
Però per què cridar quan l’altra persona està al teu costat? -preguntà Baba- No és possible parlar-li en veu baixa? Per què crides a una persona quan estàs enfadat?
Els homes donaren algunes altres respostes però cap d’elles satisfeia a Baba. Finalment ell explicà: Quan dues persones estan enfadades, els seus cors s’allunyen molt. Per tal de cobrir aqueixa distància han de cridar, per tal de poder escoltar-se. Mentre més enfadats estiguen, més fort hauran de cridar per tal d’escoltar-se l’un a l’altre a través d’aqueixa gran distància.
Després Baba preguntà: Què pasa quan dues persones s’enamoren?
Ells no criden sinó que parlen suaument, per què? Els seus cors estan molt a prop. La distància entre ells és molt xicoteta.
Baba continuà: Quan s’enamoren més encara, què passa? No parlen, sols mussiten i es tornen encara més a prop en el seu amor. Finalment no necessiten tan sols mussitar, solament es miren i això és tot. Així és com de prop estan dues persones quan s’estimen.
Després Baba digué: Quan discutesquen no deixen que els seus cors s’allunyen, no diguen paraules que els distancien més, arribarà un dia en què la distància siga tanta que no trobaran el camí del retorn.
PD: TraduÏt d’un paper trobat per casa.
és ben real aquest conte oriental. Quina profunditat en llegir-lo. És de coneixement general i quina poca pràctica tenim a l’hora de fer-lo efectiu i afectiu. Se’ns menja per dintre l’orgull propi.
Una abraçada i moltes gràcies per la deferència.
Quina sort que tens. Trobes coses molt boniques per casa.