Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

31 de maig de 2012
1 comentari

Per què algunes vagues fracassen?

     És una pregunta que m’he fet i pense que ens hem fet aquelles i aquells que amb “normalitat” hem fet totes les vagues a què hem estat convocats des que treballem (de les d’estudiants, no en parle perquè era un altre moment i situació). El dissabte 19 de maig, Ximo Corts ho responia claríssimament al seu bloc (i al periòdic Levante-EMV). Per a les i els que no ho hàgeu llegit (i us ho pregunteu ENCARA!) ací teniu el text:

 

¿Què li passa a l’Hermandad de San Casiano?

M’he preguntat —com també s’ho hauran preguntat altres persones— per què ha fracassat la vaga intermitent convocada pels sindicats docents. D’acord amb les dades més optimistes, facilitades pels convocants, resulta que només un 30% dels professors del conjunt del país hauria secundat el primer dia de vaga. A Xàtiva no hauria fet vaga ni el 10% del professorat. A la resta de la comarca, les dades serien desiguals: l’IES Moixent, posem per cas, hauria batut el rècord amb un 60% de participació. En principi, podia semblar que quasi tots els docents rebutjaven l’oferta de negociació —un veritable parany— presentada per Conselleria. (Almenys això deien els resultats del referèndum celebrat dies enrere en molts centres públics.) La majoria del professorat també semblava estar a favor de la vaga, segons les dades d’un sondeig realitzat pels sindicats —que volien saber si la piscina tenia aigua, abans de llançar-s’hi. Però finalment ha quedat clar que no és igual contestar enquestes que passar a l’acció. ¿Quines són les raons d’aquesta desautorització als sindicats? Se m’acuden vàries respostes provisionals a la pregunta.
Primerament, cal tenir present que els ensenyants no són immunes al quadre generalitzat de por, desmobilització, individualisme, fragmentació social i submissió fatalista als designis de forces ocultes. L’ensenyança té, però, especificitats pròpies. Tenim, per exemple, la desconfiança proverbial entre mestres de primària i professorat de secundària. (De fet, la vaga ha estat un fiasco especialment significatiu als centres de primària.) Hi ha, per altra banda, un baixíssim nivell de militància sindical. En realitat, les cotes més altes d’afiliació sindical es donen al col·lectiu d’interins. Seria interessant, doncs, comprovar si s’ha acomplert la següent hipòtesi: la vaga només hauria tingut un seguiment elevat als centres on hi ha molts interins. (Com que aquests veuen perillar el seu lloc de treball, llur predisposició a realitzar accions reivindicatives és màxima.) La hipòtesi no és desgavellada; les comarques alacantines, que concentren el major nombre d’interins, han registrat el percentatge més elevat de vaguistes.
Tampoc no s’hauria de descartar l’escassa incidència dels moviments de renovació pedagògica, tan presents entre els mestres durant la dècada dels vuitanta. (Encara recorde les activitats que organitzava el desaparegut Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.) Finalment, hauríem de prendre en consideració l’efecte dissuasori que suposa, per a moltes persones,  perdre els diners que detrau Conselleria per cada dia de vaga (jornal i part proporcional de les pagues extres i les vacances). «No pense regalar-li a la Generalitat ni un dia de salari», se sent dir en molts centres públics de Xàtiva. En definitiva, els docents només estarien disposats a realitzar, de manera encoberta, vagues a reglament, amb supressió d’activitats extraescolars i complementàries. Hi ha aspectes, però, dels quals ningú no parla en públic —bé que solen ser tema reservat de conversa a les sales de professors. És freqüent que els funcionaris de carrera, els professors amb plaça en propietat, acusen els interins d’incompetents i malfeiners, de voler obtenir la plaça per la cara, sense passar per les oposicions, gràcies a la pressió sindical…
També se sol malparlar, i molt, dels sindicats. Jo he sentit sovint expressions com «estic fins als nassos dels sindicats», «la gent dels sindicats fa el que vol», «els alliberats són uns desertors del clarió»… Ja dic: tot açò no es diu en veu alta, per no caure en la incorrecció política, però conec molta gent que ho pensa. El sector educatiu, que es presenta de cara a la galeria com un bloc combatiu i majoritàriament progressista, estaria en realitat ple de contradiccions. Causa tristor reconèixer-ho, però és possible que una part del professorat definitiu no se senta concernida pel drama d’un miler d’interins que perdran previsiblement el seu lloc de treball. Potser hi haja qui pense: «No hi ha mal que per bé no vinga» (ja era hora que uns quants incompetents anaren al carrer). En qualsevol cas —i aquesta és, com he dit abans, una apreciació provisional—, l’ambient entre els hereus de l’Hermandad de San Casiano (organització gremial del segle XVIII que agrupava els mestres) no convida a l’optimisme. La gent de Conselleria deu estar fregant-se les mans: «¡Molta protesta de passadís, però poca acció reivindicativa!» De fet, la consellera, María José Català, ja ha donat les gràcies als docents per ser tan bons xics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2012)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La vaga de mestres de primària, (és la que conec de prop), només té una causa: dia de vaga, dia que no es cobra. Eixa és la raó de la gran majoria dels mestres que no han fet vaga. Es poden buscar altres motius però llevat dels ideològics, (d’aquells peperos extrems que ho justifiquen tot), no són més que excuses.

    Tinc clar com són la majoria dels mestres que conec: implicats en cada xiquet, treballadors, defensors del valencià,… i també crec que la vaga no deuria ser la ferramenta de lluita perquè moltíssims treballadors, (no docents, no funcionaris), no poden fer-la: tenen sous de 700 ó 800 euros, i tenen un empresari que els mira de reüll quan escolta la paraula ‘vaga’. Tanmateix, si hi ha un col.lectiu que no té eixos problemes són els docents: tripliquen eixos sous, i no hi ha cap empresari amenaçador. 

    Dit tot això, el que no puc assimilar és com estos mestres, grans persones i grans profesionals en la seua majoria, amb l’argument de la lluita contra les retallades, decideixen deixar de fer excursions i activitats culturals complemetàries, de forma RADICAL i durant tot un curs, enfonsant econòmicament a xicotets empresaris del món de la cultura alternativa i en valencià, (teatres, granges-escola, contacontes, escriptors d’infantil, colònies on s’hi anava a estudiar un anglés, etc.), i quan els toca a ells perdre diners no lluiten. Ho trobe d’un egoisme RADICAL. I no m’entra en el cap, no ho puc entendre per més que alguns d’ells van intentat donar explicacions quan els ho vaig tirar en cara en ple consell escolar, la setmana passada.

    El primer dia de vaga, al cole dels meus fills estaven el 100% dels mestres, el 100%. Hi havia més mestres que alumnes. Molt fort!! I es tracta d’un dels coles que va deixar de fer excursions de forma RADICAL, fins i tot excursions que molts altres coles sí han decidit fer, com és la de final de curs, única i inoblidable per als xiquets de sisé. 

    I dic jo que, després d’això, el pròxim curs tornaran a fer excursions i activitats culturals, almenys aquelles que no estiguen vinculades a la Conselleria. Perquè no té sentit  seguir tirant pedretes amb el tirador quan s’ha pogut agarrar l’escopeta i no s’ha fet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.