Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

11 d'octubre de 2007
0 comentaris

Per fer boca (per al 12 d’octubre)

Us deixe un article del Vicenç Villatoro publicat a EL TEMPS. Veritat que mou molta raó? Bon dia.

Vicenç Villatoro

El fracàs espanyol

Aquestes últimes setmanes s?ha pogut veure com l?estat espanyol regula, normativitza, legisla i protegeix sobre l?ús dels símbols nacionals espanyols d?una manera obsessiva i jo diria que malaltissa. Banderes, himnes, institucions simbòliques, seleccions esportives, són objecte de batalles polítiques, d?accions legislatives i policials, de debats mediàtics, amb una intensitat que ha de ser símptoma d?alguna patologia especial.

A parer meu, aquesta sobreregulació protectora dels símbols nacionals espanyols és el símptoma de dues diguem-ne malalties polítiques. La primera, de caràcter europeu en general, és la vocació de reglar-ho i legislar-ho tot, de fer normes sobre tot: si l?estat es fica en la manera com reparteixo les escombraries de casa meva, no es ficarà també en la manera com han d?onejar les banderes o sonar els himnes? La segona malaltia és més específicament espanyola. Espanya és un estat que ha fracassat en el seu projecte de nacionalització. Els espanyols ?els nacionals espanyols, diguem-ne? veuen amb sorpresa i irritació que allò que ells consideren símbols de tothom no són assumits per tothom. Els símbols que, a parer seu, haurien de provocar l?adhesió sentimental de tots els ciutadans de l?estat no la provoquen en uns quants d?aquests ciutadans. S?adonen per tant que, en el cas d?Espanya, la nació i l?estat no coincideixen: no tots els ciutadans de l?estat se senten nacionals de la nació. I aquesta constatació perplexa i irritada porta a la imposició normativa i legal d?aquests símbols, que si tot anés com ells creuen que hauria d?anar no haurien de ser imposats, perquè serien assumits naturalment per tothom. De vegades, des del catalanisme, sempre una mica ploramiques, que se sent sempre derrotat, no ens adonem que empatem, no perdem. Fa tres-cents anys van xocar dues maneres d?entendre políticament la península Ibèrica: la borbònica uniformista i l?austriacista plural. És obvi que militarment van guanyar els Borbons. Però no han assolit els objectius. Fa tres-cents anys que empatem. Certament, els hereus de l?austriacisme no hem aconseguit construir una península Ibèrica políticament plural. Però els hereus dels borbònics no han aconseguit una península Ibèrica ?ni tan sols una Espanya? culturalment, lingüísticament, nacionalment uniforme i homogènia. Espanya no és Suïssa, com voldrien els austriacistes. Però tampoc no ha aconseguit ser França, com voldrien els borbònics, on no fan falta gaires lleis perquè onegin en tots els ajuntaments les banderes franceses. Les diverses nacions d?Espanya no hem aconseguit tenir estat. Però l?estat espanyol no ha aconseguit tenir nació, una única nació, acceptada i assumida per tots els seus ciutadans.

Digueu-me optimista, però jo crec que aquest fracàs en la uniformització de l?estat espanyol és irreversible. Que li ha passat l?hora: van tenir l?oportunitat al segle XIX i a la primera meitat del XX. Però llavors, quan la conjuntura internacional anava a favor de la creació de nacions a partir dels estats, a la manera de França o d?Itàlia, l?estat espanyol era tan ineficient, va estar tan lligat a projectes autoritaris, que no va ser capaç de fer-ho. I ara que l?estat espanyol és per primera vegada força eficient, força modern, força democràtic, ja no és l?hora de construir nacions a partir dels estats. La globalització, l?absència de mercats interiors captius, la permeabilitat de les fronteres culturals, la immigració mateix, fan que el projecte del XIX sigui inviable al XXI.

L?obsessió espanyola per a regular i protegir els seus símbols és el resultat d?aquesta angoixa seva, d?aquesta pressa històrica, d?aquesta intuïció que els ha passat el tren. És també una altra cosa: el desmentiment d?un tòpic. S?ha volgut fer creure que els símbols són una dèria dels nacionalistes perifèrics, els únics interessats per les banderes, les seleccions i els himnes. Espanya, doncs, havia d?estar interessada en altres coses ?allò que aquell tòpic horrible anomena ?el que de veritat interessa als ciutadans??; seria un sentiment civil, laic, no essencialista. Doncs Déu n?hi do com els interessen els símbols. Ho repeteixo. Espanya ha volgut durant tres-cents anys construir una nació única a partir de l?estat. No se n?ha sortit. I jo crec que aquest és un objectiu impossible al segle XXI. Demanaria que se n?adonessin els jacobins espanyols i paressin d?atabalar amb els símbols. Però demanaria que se n?adonessin els catalanistes jacobins ?una espècie que també existeix?, que comparteixen amb els espanyols la dèria de construir nacions des de l?estat, la concepció de l?estat com un motlle que nacionalitza ciutadans. La idea que cal tenir l?estat per fer la nació. Ja ho veuen: fa tres-cents anys que el tenen i no ho han aconseguit. Han de fer lleis de banderes.

 

P.S.: La il.lustració correspon a la bandera del Protectorat del Marroc.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.