Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Dissabte passat va morir a Palamós el meu pare, Josep Pagès Martí. Tenia 78 anys. Ha estat una persona exemplar i modèlica.

L’admiràvem profundament. Els pilars de la seva vida la feien ben sòlida: l’alegria, la bondat, el caràcter pacient, la confiança, l’empatia amb la gent, la família, la fidelitat, la fortalesa, la generositat, la transcendència i, sobretot, l’amor.

Ens recordava, a vegades, la importància de l’estimació que has pogut compartir amb altres persones, no sols les més properes, i que hom és ric d’allò que ha sabut donar.

Estimava la família, els amics, la natura, els animals, el mar, els pobles on ha viscut, la música de la sardana, Catalunya, el Pare del cel… Va viure intensament les alegries i les dificultats. Era conscient que, sense les unes, no valores les altres. Estava convençut que la joia de viure ningú no ens la pot prendre si tenim, com era el seu cas, la mirada neta i afinada. L’esperit, el tenia confiat al Més Enllà.

Va exercir diferents oficis al llarg de la seva vida: flequer, llibreter, estanquer… En tots hi excel·lí, per la seva professionalitat, com en diem avui dia, però sobretot per les seva voluntat de servei a les persones i per la seva capacitat de guanyar-se afectes, complicitats i simpaties.

El pare va patir, aquests darrers anys, una malaltia d’aquelles que condicionen el benestar. No obstant això, la va saber integrar en la seva vida: la portava amb tanta dignitat i naturalitat com li era possible. Hi sabia conviure. Procurava sempre fer la vida agradable i fàcil als qui l’envoltaven i gaudir de les petites coses que la vida ens ofereix cada dia: els reflexos del sol sobre el mar, un hort ben treballat, la silueta elegant i noble dels lledoners, les fulles gegantines de la morera, l’espectacle del naixement del dia i de la posta del Sol, el soroll de l’aigua que raja de les velles fonts…

Ens va posar el llistó d’humanitat molt alt. Hem procurat correspondre’l des del suport, el coratge i l’estimació. L’experiència ens ha ajudat, sens dubte, a créixer –i a enfortir-nos– com a persones i com a família. Tot plegat ha estat un doll de pau. Un agraïment ben gran a totes les persones que, d’una manera o altra, l’han ajudat en aquests anys.

Mantingué, fins a l’últim moment, una lucidesa extraordinària i, també, aquelles qualitats que han fet bella i noble la seva existència. Donem gràcies pel pare que hem tingut! No l’hem perdut. N’estem convençuts. Tot el contrari. L’hem guanyat per sempre.