Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
9 d'octubre de 2010
0 comentaris
“No volen fer política”, per Josep Miquel Bausset (Levante-EMV)
Avui commemorem la fundació del Regne de València per Jaume I l’any 1238. Ara sols volen que siga la ‘Comunidad’. Us deixe un bon article del monjo de Montserrat, amic i alcudià, Josep Miquel Bausset.
Josep Miquel Bausset
Cada any, quan s´acosta el 9 d´Octubre, en ve a la memòria aquesta resposta que, repetidament, ens donen els rectors que no volen utilitzar la nostra llengua a la litúrgia. Com si utilitzant el castellà sempre no fóra també una manera de fer política! Desgraciadament, de res valen les exhortacions del Vaticà II, pel que fa a la introducció del valencià a la catequesi, a la predicació, als arxius parroquials i a la litúrgia. «Nosotros no hacemos política», ens repeteixen. I es queden tan tranquils.
Però davant d´això, no és fer política el document de la Conferència Episcopal Espanyola «Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya», del 23 de novembre de 2006? En l´apartat «Nacionalismos y exigencias morales», després d´admetre que l´Església reconeix «en principio» la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l´Estat, el document deia: «Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones (entre els pobles d´Espanya), ¿qué razones justifican la ruptura de estos vínculos?». No és això una prova molt concreta de fer política?
O no era també una posició política la Instrucció «Valoración moral del terrorismo en Espanya» del novembre del 2002? Només un paràgraf d´aquesta Instrucció ja mostra ben clarament la política que propugnaven els bisbes: «Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino…. resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en conseqüencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad». No és això (torne a repetir-ho) una manera de fer política?
Fa uns dies, el senyor Rajoy feia l´ofrena del PP a Sant Jaume. Les seues paraules deixaven ben clares les intencions davant l´apòstol: «España busca una senda de unidad que la haga fuerte frente a las adversidades… la gran convicción de los hombres y mujeres del Partido Popular es que España es una realidad, una historia y un futuro comunes». Això no és fer política? Ara resulta que el valencià a l´Església no es pot utilitzar, perquè seria fer política, però les orientacions de la Conferència Episcopal o l´ofrena de Rajoy davant l´apòstol Sant Jaume, o la que va fer el rei el juliol passat, això no és fer política! Per no parlar de l´himne d´Espanya, que, per indicació dels capellans, les bandes toquen a l´entrada i eixida de les processons!
Quan entendran els nostres rectors les paraules del papa Joan Pau II, a l´encíclica Slavorum Apostolici: «Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el pla de Déu i en la història de la salvació»? Davant del 9 d´Octubre, els cristians valencians ens preguntem per què encara no podem adreçar-nos a Déu en la llengua del País! Com podem demanar als missioners que van a l´Àfrica o a l´Àsia que entenguen el poble que van a servir si els rectors valencians no introdueixen la nostra llengua (la que parlen cada dia amb la gent!) a les celebracions? Resar en valencià és fer política? Que m´ho expliquen, perquè no ho puc entendre. Per cert: quan començarem els valencians (i en primer lloc els preveres i els seminaristes) a salvar la revista Saó?
Monjo de Montserrat
PD: Quant m’agradaria que l’Església anomenada valenciana o valentina et fera cas ja d’una vegada! O és que, finalment, haurem de traslladar-nos de diòcesi per poder parlar amb Déu en la nostra llengua? O no recorden que Sant Antoni M. Claret, bisbe de l’Havana i fundador dels CMF (Fills del Cor de Maria -claretianes i claretians-), va dir que, si ens podíem condemnar en la nostra llengua, també havíem de poder resar en català-valencià-balear? I així podria seguir qüestionant l’actitud del clergat valencià, castellonenc i alacantí (per allò de las “tres provincias”) -tret d’algunes excepcions- pel que fa a l´ús de la llengua al ministeri sacerdotal.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!