Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
13 de novembre de 2011
4 comentaris
No tenim pressa perquè anem lluny (15 M)
“Sí, la història es repeteix…” deia amb una barreja de saviesa i amargor, un proferssor d’Història en els nostres anys estudiantils. I encara que els alumnes de la classe comentàrem d’amagat en pla de broma, “la història es repeteix, sí, si no en juny per a setembre”, cal reconéixer que tenia molta raó aquest vell professor. La història es repeteix.
Atenes, com altres polis gregues, idearen i instauraren més de quatre segles abans de l’era cristiana, com a forma de govern, la democràcia, típic concepte grec, que definia (i defineix) el govern del poble exercit per tota l’assemblea o reunió dels homes lliures de tota la ciutat o els seus representants. Grècia conqueria per primera vegada quelcom que no havia passat en el córrer dels segles, ni en les cultures d’Orient ni en l’antic Egipte. Ho aconseguiren uns camperols emigrats a les ciutats helenes, en el moment de l’increment de les seues urbs al Mediterrani.
Clar que era una democràcia encara inicipient. A Atenes i en les ciutats-estat gregues vivien, a més dels homes lliures anomenats, altres categories d’individus (dones, esclaus, metecs o estrangers, etc.), però solament el ciutadà ple, l’home lliure de la ciutat podia opinar i actuar políticament. Si mencionem la democràcia clàssica grega no és per la situació crítica en què avui es troba, enmig de la crisi, el país helènic. La crisi, bé ho sabem, és global.
Hi ha un aspecte que ací volem considerar com a reflexió davant la proximitat de les eleccions del 20 N. Per què va caure la democràcia grega? Ho assenyalaven els estudiosos de la història. Les ciutats-estat no aconseguiren entendre’s entre elles per a una organització política adequada, justa i solidària. I és que, quan una comunitat perd el sentit del seu propi caminar i el control del seu propi destí, es desemmascaren els egoismes personals i de grup.
El vocabulari d’Atenes s’enriquí, malauradament, amb tres noves paraules, reflex dels valors que aleshores començaren a primar: PLEONEXIA, que significa mania per tal d’acaparar i adquirir el superflu; CREMATISTIKE, que, en poques paraules, vol dir febre de l’or; i NEOPLUTOI, que correspon al nostre “tauró”. Plató deia que hi havia dues Atenes: la dels pobres i la els rics, en guerra una amb altra. Les evasions d’impostos i les corrupcions eren la regla: com si un obscur instint els advertira de la imminent catàstrofe, tots, els que podien, es llançaven a gaudir de la vida, sense preocupar-se de res més. La reforma fiscal consentí que els més rics pagaren cent simories, però deixant-los plena llibertat de reemborsar-se-les després, al seu plaer, mitjançant cobrament a tota la resta. L’orador i educador grec Isòcrates deia que a Atenes “els rics s’han tornat tan antisocials, que preferirien llençar al mar tots els seus béns abans que cedir-ne una part als pobres”.
L’antiga democràcia grega no pogué finalment resistir el desafiament desaforat de la cobdícia dels propis pobladors. Per a la seua desgràcia els seus ciutadans no arribaren a omplir l’acròpolis i l’àgora cridant “l’anomenen democràcia i no ho és”. El que passà a la Grècia antiga pot ser un punt de reflexió personal i col.lectiva davant les pròximes eleccions del 20 N.
- No és veritat que als estats de la UE i per tant a Espanya, els poders econòmics s’han fet amb la “clau” de la democràcia i no es mostren disposats a perdre-la?
- No haurem de tenir cura, davant les pròximes eleccions, dels cants de sirena dels partits les propostes dels quals no siguen altra cosa que un apuntalament del sistema dominant?
- No haurem d’obrir les nostres orelles a la veu del 15 M que sense dubte emergirà de nou al carrer durant aquesta campanya electoral?
- No haurem tots de canviar molts dels nostres comportaments personals en el nostre pensar, sentir i actuar si aquests no són altra cosa que deixar-nos arrossegar pels “valors” del sistema dominant?
PD: Com ahir us oferisc aquest text trobat a Santa Maria de Nassiu. Bon dia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que no veus que anirem a PLANTAR-NOS a Madrid i ja veuran ells com sabem defensar el país. ens plantarem, sí senyor! Per aquesta banda, doncs, no tens res a témer. L’àgora espanyola ens haurà de sentir! I fins i tot els farem riure. De fet, és el que pretenem: salvar Espanya un cop més, aquesta vegada de la depressió que Rajoy i Rubalcaba porten pintada a la cara. Doncs a fer-los riure encara que sigui a costa nostra.
És vulga o no, tota democràcia ser defensada tanmateix amb seny, racionalitat i certa estabilitat per a que puga sobreviure i seguir subsistint o aconseguir un nivell de qualitat democràtica addient.
Quan més equivocades siguen les decissions democràtiques i lliures, menys capacitat és té per a continuar decidint sobre el futur, doncs la realitat i les circumtàncies s’acaben imposant.
És un error pensar que la història es repeteix. La història avança en una trajectòria complexa i cargolada, fent ara dos passos endavant després un pas enrera, però no és pas un cercle: es va movent en noves direccions. El que passa és que els canvis socials són lents, les millores es produeixen sobre una escala de temps que és més llarga que la vida d’un ser humà. I per això sovint la gent es frustra dels moviments polítics i acaba creient que no millorem, però el que és cert és que avancem.
Al que se’n diu democràcia grega, hi havia esclaus, no existia el concepte de drets humans universals, les dones i els esclaus no votaven. La dona passava de ser propietat del pare a propietat del marit. Ha costat molt millorar amb aquestes coses, en mica en mica ho anem fent. Ara els moviments socials han d’empènyer vers noves millores: no podem seguir acceptant les diferències abismals de riquesa en el món, no pot ser que mil milions de persones sofreixin desnutrició mentre que una minoria que controla la producció econòmica malbarata els recursos de què disposem.